Fa uns dies el Parlament lliurà els seus màxims guardons, les medalles d’honor en la seva categoria d’or.
Les distincions d’enguany han tingut una especial carrega simbòlica i emotiva; i és que dues de les medalles han estat atorgades a títol pòstum a l’Enric Morist i en Pepe Gassó, dos dels líders del tercer sector social, que durant aquest any, malaurada i prematurament, ens van deixar.
L’Enric i en Pepe, amb estils i caràcters marcadament diferents, han estat referents i constructors de les seves respectives organitzacions i alhora han transcendit més enllà d’aquestes per esdevenir veritables constructors del moviment del tercer sector social, tal i com avui el coneixem. I és que sabien que les entitats socials necessiten també bastir xarxes fortes i robustes per defensar les seves aspiracions i valors. I que una millor democràcia demana molta societat civil organitzada.
Tant en Pepe com l’Enric tenen trajectòries en l’àmbit social que comencen des de l’acció i l’atenció directa; i és que ambdós van ser aprenents abans que mestres. Compromesos des de ben joves en el teixit comunitari, van fer de la seva vocació de servei, un estil de vida amb propòsit.
Optimistes, tossuts i esperançats; mai van renunciar a les seves utopies, però enganxats a la vida van ser capaços de transformar realitats ben concrets allí on treballaren. I és que el país de quan eren ben joves l’Enric i en Pepe, avui en tots els sentits és un país millor i ells també hi tenen a veure. Van creure que el progrés era possible i, efectivament, el país progressà.
Ens han deixat abans d’hora i en un moment molt rellevant per al tercer sector social del nostre país. I és que aquests mesos al Parlament es tramiten alguns textos legislatius que són fonamentals per a la consolidació del sector; estem parlant de la llei del tercer social o la llei d’instruments de provisió del sistema públic de serveis socials. La mirada oberta i gran, tant d’en Pepe com de l’Enric, expliquen que aquestes lleis estiguin avui al Parlament. En el meu cas, n’havia parlat molt amb ells en els darrers any, en trobades, reunions, i cafès; de la seva necessitat i de la seva importància.
Compartíem la idea que el tercer sector havia estat una peça fonamental en la construcció de l’Estat del Benestar a Catalunya; sense les exigències i demandes del sector i sense la provisió de serveis des del sector, avui tindríem un Estat del Benestar més feble i menys participatiu, flexible, proper i càlid; compartíem que les entitats socials eren un veritable servei públic, perquè allò que és públic no és només allò que és propietat de les administracions sinó també quan ho és de la gent que s’organitza en associacions, fundacions, cooperatives o altres formules d’ajuda mútua; compartíem la idea que una bona societat necessita molt capital social pont, que és aquell que ens ajuda a crear confiança entre uns i altres, a responsabilitzar-nos dels afers comuns i practicar la fraternitat que proclamava la revolució del 1789.
En Pepe i l’Enric sabien que la legitimitat del Tercer Sector demanava un esforç continuat i permanent, i és que les febleses del sector, i també els seus errors, sovint es convertien per aquells que tenen una visió molt estatista, dogmàtica i intervencionista de la societat en una excusa per a qüestionar el paper del sector social, aspirant a tenir-ne un més residual i perifèric pel que fa a l’acció social.
L’Enric i en Pepe creien en un país que volien més lliure, més just, més fraternal.
Són molts els que avui han recollit el seu llegat i trobaran en el seu exemple una font d’inspiració.
Per aquells que avui estem en l’acció política el millor homenatge que els podem fer és aprovar les lleis que ells impulsaren. En això, Pepe i Enric. Gràcies per tant!
