Després de sopar es van reunir els cinc a l’eixida, sota un castanyer enorme que de dia feia una magnífica ombra.
-Ostres, quina por que he passat – va dir la Tona – Allò semblava un llop enfadat més que no un gos perdut.
-Si, tu, quin yu-yu! – va fer en Lluís
-Però aquí no hi ha llops, oi? – va preguntar l’Anna
En aquestes que va sortir el tiet Bernat a fer el que ell anomenava “el punt i final del dia”. Allà assegut al banc de pedra amb un gotet de moscatell a la mà, acomiadava el Sol fins l’endemà.
-Nens, aquesta és l’hora més màgica de totes. L’hora quan el Sol se’n va a dormir i les criatures de la nit donen la benvinguda a la Lluna i les estrelles.
Una esgarrifança va recorrer el grupet. Allò de les criatures de la nit els feia posar els pèls de punta tot recordant l’udol del bosc.
-Tiet, quines criatures dius? Cuques de llum i talps?
-I tant, i moltes d’altres. Saps que als gats els xifla caçar de nit? Ara a l’estiu s’ho passen pipa quan és fosc i ells ho veuen tot.
-I llops, papa, que hi ha llops? – va preguntar l’Edu
En Bernat va mirar-los entre divertit i sorprès i va pensar a fer-los una petita broma.
-I tant, els llops del Montseny són famosos per la seva fúria. Els seus udols, quan la Lluna és plena, se senten de cap a cap de la serralada. Diuen que fins i tot en Serrallonga, el bandoler, s’amagava al seu cau, prop de Viladrau, quan els sentia, i això que era un paio molt valent!
Els cinc nens van estrenyer la rotllana sota el castanyer i es van mirar amb els ulls ben oberts mentre s’imaginaven que el més terrible dels llops del Montseny vivia al bosc del turó.
-No feu cas, us està prenent el pèl. Apa, cap a dormir. I tu, Bernat, no els omplis el cap de cabòries, a veure si ens n’haurem de penedir – va renyar-lo la tieta Mercè.
Però el mal ja estava fet. Els somnis d’aquella nit no van ser, justament, gens tranquils. L’endemà van decidir de tornar al bosc, segur que amb llum de dia no seria tan temible aquell indret. Un cop que hi van arribar, van deixar les bicis a terra i es van atansar, pas a pas, al límit del bosc. S’hi van endinsar un bon tram i no hi van trobar res de res.
-Ho veieu? Aquí no hi ha res. Segur que va ser un gos perdut – va fer en Pau
-O el vent entre els arbres i amb la poca llum del capvespre tot se’ns va girar en contra – va concloure l’Anna
-Jo vaig sentir un udol i vaig tenir molta por – va dir l’Edu – I si torna a sentir-se tornaré a tenir molta por.
-O ens ho vam imaginar: histèria col·lectiva.
-Apa, Tona, tu veus massa pelis! Bé, jo voto per investigar. Anem més endins del bosc a veure què trobem.
La proposta del Pau va ser resposta amb expressions no massa eufòriques, però era molt temptadora. Un quart d’hora més tard, havien recorregut un bon tram d’un caminet amb què havien ensopegat. El camí duia cap a l’oest, en paral·lel al límit del bosc de manera que s’anaven acostant a la masia, però ells això no ho sabien. Tot d’una van ensopegar amb les ruïnes del que semblava que havia estat una mena de refugi. Estava molt atrotinat i només li quedaba tres parets en peu i un tros de teulada que no cobria ni la meitat del recinte. Els maons i les bigues de fusta caigudes cobrien gran part del terra.
-Òndia! Què és això? Qui hi deuria viure? – va dir en Pau.
-Pau, nem, va, neem….
-Edu, no pateixis, no és més que una casa que s’ha ensorrat. Aquí només hi deuen viure les sargantanes i amb prou feines.
-És igual, nem, va nem…
-Primer hem d’explorar aquest lloc – va fer en Lluís fent el posat de l’Indiana Jones, el seu ídol.
I així van passar els minuts que es van convertir en hores, aixecant bigues, retirant pedres, gratant per les parets per trobar un amagatall. Van decidir que aquell podria ser el seu cau secret de manera que en un racó que estava mitjanament net d’esbarzers van netejar uns quants rocs i van muntar la seva taula rodona, i com si de cavallers del Rei Artur es tractés, es van agafar les mans i van fer la solemne promesa de no revelar mai a ningú l’existència del seu cau.
De tornada a la masia van començar a recollir material pel cau i l’endemà, en acabat d’esmorzar, van enfilar cap allà amb un bon carregament d’andròmines als morrals de les bicis. Arribats al cau van exposar damunt la pedra que feia de taula tot el que duien: dues lots, una navalla multifunció, un cordill força llarg, dues cantimplores plenes d’aigua, unes estovalles d’hule que la tieta havia enretirat per massa velles i un rotlle de paper de cuina.
-Un rotlle de paper de cuina? – va preguntar en Lluís.
-La mama m’ha donat una mica de menjar per si ens agafava gana – va dir la Tona – Jo crec que s’ensuma alguna cosa.
-Doncs jo he portat això – va fer l’Edu treient un parxís de viatge que li havien regalat per Reis.
També van sortir uns bolis i els mòbils d’en Pau i l’Anna. Van anar distribuint els estris pels forats de les parets com si fossin prestatges i, en acabat, els va agafar gana així que van endrapar tot el que la tieta Mercè els havia preparat. Sense gairebé ni adonar-se’n els va pasar l’hora de tornar a casa, hi havia tant per explorar pels voltants del cau que no van parar atenció als núvols que s’havien format i amenaçaven pluja.
