La tempesta va començar de cop, es van obrir les portes del cel i la pluja va començar a caure amb una força extraordinària. La colla es va aixoplugar sota la part del cobert que encara tenia teulada, però la pluja era molt forta i no trigarien a estar xops. En Pau i l’Anna van assumir el paper de protectors ja que eren els més grans, i van provar de calmar els altres.
-Això és una tempesta d’estiu, ja veureu com en un tres i no res ja haurà passat.
Però la pluja no parava i tot d’una van començar els llamps i els trons. Llavors la inquietud va començar a guanyar terreny. Els trons retronaven estrepitosament a la muntanya i cada cop que es dibuixava un llamp se’ls encongia una mica més el cor. L’Edu va començar a somiquejar fluixet, la Tona i en Lluís no deien res, i en Pau i l’Anna intentaven semblar que tenien la situación controlada.
-Posem-nos l’hule per sobre el cap com si fos una cabana, així no ens mullarem i tampoc no veurem els llamps – va proposar l’Anna.
Amb tot, els trons se sentien igual i la pluja queia i queia com si no s’hagués d’acabar mai. A la masia ja patien. Quan ja era segur que tronaria, la tieta Mercè havia esperat que els nens tornessin de seguida i en no ser així es va començar a esverar.
-Bernat, on deuen ser els nens? – deia.
-Ves, on vols que siguin? En lloc i a tot arreu!
-Que has vist cap a on anaven? A mi m’han dit que d’exploració, i s’han endut unes lots i una corda i no sé què més.
En Bernat va arrufar les celles i una espurna de sospita va il·luminar-li els ulls. Aquells ganàpies, no haurien anat a la trapa del cobert, oi? Amb un cert neguit va anar a comprovar-ho però no li va semblar que la trapa hagués estat oberta. Ell sí la va obrir, li va costar una mica perquè feia anys que ningú no ho feia, però en Bernat era fort i cepat i amb unes quantes estrabades va poder alçar-la del tot. Va cridar els nens pel forat fosc que havia obert però només va sentir l’eco de la seva veu. I, tot seguit, se’n va tornar cap a casa just quan començava a ploure i espetegava el primer tro.
-Pau, hem de tornar a casa – va dir la Tona – els pares deuen patir i aquí quedarem xops.
-Amb aquests llamps caient pertot no crec que sigui bona idea sortir d’aquí. Truquem a casa i els diem on som.
-Jo no tinc cobertura – va dir l’Anna.
-Ostres, jo tampoc.
Llavors en Lluís els va fer notar que a l’altre extrem d’on es trobaven hi havia una portella mig trencada.
-Potser allà dins estigui sec, jo ja estic mullat per tot arreu.
Així que armats amb les lots i agafats de les mans per no ensopegar, en Pau i en Lluís van anar a explorar la portella. Van haver d’empenyer fort per poder-la obrir, però com que la fusta estava corcada va acabar cedint cap endins fent caure els dos nois entre xiscles i espetecs. Allà dins hi havia un petit recinte fet amb maons i que tenia una altra portella al fons. Com que era sec i estava protegit, s’hi van traslladar amb les poques andròmines que portaven a sobre.
De sobte, l’Edu va xisclar amb terror mentre era engolit per la portella del fons. Els altres, espantats, no paraven de cridar sense entendre què havia passat. Llavors, el cap de l’Edu va apareixer pel forat mateix que se l’havia empassat.
-Ei, veniu a veure això, és un túnel! – a l’Edu li havia passat l’ensurt de cop.
Amb les dues lots no tenien gaire claror però era suficient per veure que el túnel era prou ample i prou alt per poder caminar d’empeus de dos en dos. La fam d’aventura va esmicolar la por al desconegut i van enfilar túnel enllà. Les parets eren nues i s’endinsaven en la muntanya. La veu de l’Edu va trencar el silenci.
-Pau, això no será el cau del llop del Montseny, oi?
-Els llops no viuen dins dels túnels, home, a més la porta l’has obert tu quan t’hi has arrepenjat, recordes?
-És veritat – va fer el menut – els llops no saben obrir portes.
Després de caminar el que els va semblar una eternitat, el túnel es feia una mica més ample fins a obrir-se en una mena de petita sala on van trobar unes caixes de fusta mig trencades i buides.
-Això sembla un cau de lladres més que d’un llop – va dir en Lluís.
Encuriosits, van remenar les fustes i es van quedar astorats en trobar un paquet embolicat amb un plàstic gris fosc.
-L’obrim? – va proposar la Tona.
-Jo no ho faria – va respondre l’Anna – Ho portarem a casa, els tiets sabran què fer-ne.
-Quin poc esperit d’aventura! – li va retreure en Pau
-No és això, és prudència. Què saps tu que hi pot haver dins? I si és droga i després la policia no es creu que no és teva perquè té les teves empremtes? – va respondre-li ella.
-Ep, tu! Que ho hem trobat tots plegats.
Tot i amb això, van decidir no obrir el paquet. I van seguir túnel endins. Els va semblar que el terra agafava pendent amunt i tot d’una en van estar segurs que arribaven en algun lloc perquè al lluny van veure una petita escletxa de llum. Això els va fer accelerar el pas fins a arribar a un lloc on el túnel ja no seguia. S’acabava en sec, contra una paret, i allà hi havia enganxada una tosca escala vertical de fusta, a penes sis graons que acabaven allà on es veia l’escletxa de llum. En Pau s’hi va enfilar i va palpar l’escletxa.
-Sembla una porta
-Prova d’obrir-la, a veure on surt. Tan de bo que sigui en un lloc conegut.
