Equivocat estaria qui busqués una crítica en aquest article, perquè sempre he dit i repetit que els catalans hem d’apuntar bé l’adversari. No obstant això, també és cert que no acabo de comprendre l’actitud d’ERC al llarg d’aquesta primera fase de Transició Nacional (la segona, començarà a partir de la DUI), i aquest continu recel al Govern i al President Mas.
Des de la Via Catalana, els catalans demanem unitat política. No uniformitat o que es facin amics; sinó generositat i associació d’esforços. Tot i que la imatge d’Artur Mas abraçant-se amb David Fernández ens va delectar a tots, amb un “juntos pero no revueltos” és suficient.
Tanmateix, dia rere dia veig que ERC té altres plans. Legítims i congruents, però erronis al meu entendre. Si bé és cert que Junqueras està exercint de digne Cap de l’Oposició, em fa la sensació que els arbres no li deixen veure el bosc. M’explicaré.
El passat 25 de maig vàrem viure unes eleccions europees on era l’escenari idoni per a fer un simulacre plebiscitari, però la retirada d’ERC just al final de tancar llistes va provocar que tothom anés per lliure i que Unió se’n sortís amb la seva. I si bé és cert que el resultat va ésser molt positiu per a ells (amb dos eurodiputats), no podem oblidar que dels cinc eurodiputats que havien de defensar el procés d’autodeterminació a Europa, ara només en queden tres, ja que l’Urtasun, d’ICV i en Gambús, d’UDC treballen per a altres assumptes. I aquesta pèrdua no és menor ja que les absències a Europa es fan notar molt, tal i com va quedar palès, per exemple, a la conferència de Vila d’Abadal, Casals i Forcadell a Brussel·les el passat 14 d’octubre.
El passat 9 de novembre tot va ser genial, però no va ser una demostració de força. I aquí ho relaciono directament amb el fet que es va desmerèixer la Consulta fins a la sacietat. Des de la suspensió del Decret referendari per part del Tribunal Constitucional fins el 10N, el paper d’ERC va ser el mateix que per l’Estatut maragallià del 2006: votar No, per després fer-s’ho propi.
I ara el següent pas per Esquerra és aconseguir que es convoquin eleccions plebiscitàries. ERC ha d’entendre que convocar unes eleccions al Parlament significarà desintegrar CiU, i això no és bo pel procés que vivim. I un servidor és el primer crític amb la Federació. Però els partits espanyols tenen les bateries carregades des de fa mesos, i esperen amb ànsia un ball de bastons entre Mas, Duran, i Junqueras. Frisen per veure-ho!. Per tant, el què veuria més lògic és que ERC entrés al Govern de la Generalitat (tal i com Mas ho ha demanat incansables vegades), o que complís amb el Pacte de Legislatura, i per tant, aprovi els “ditxosos” pressupostos.
Els catalans necessitem que la imatge d’Artur Mas, la bonhomia de Junqueras, i el radicalisme de Fernández vagi a la mateixa direcció. No es pot abusar de la paciència dels catalans i menys quan tothom “calla i apreta“.
Esquerra Republicana de Catalunya ha d’adonar-se que mai podrà substituir CiU, ni “quedar-se” amb el seu electorat. En primer lloc, perquè és un partit d’esquerres, i republicà. I en segon lloc, perquè en aquest ideari no hi cap l’ambigüitat ni la barreja. És bo que ERC creixi, però és preferible i millor que prengui consciència global d’aquest procés, i del què veritablement ens juguem com a catalans.
