Fa trenta-sis anys que resideixo al mateix indret. La urbanització de l’entorn ha provocat un canvi important de les condicions de vida. Situat a la perifèria del poble, sempre s’havien fet construccions integrades amb l’estil i l’estètica dominant. Després de la crisi econòmica del 2008 que ho va retardar tot, el furor urbanitzador va provocar que es desenvolupés un pla absolutament contrari a tot el que trobem al seu voltant. Una masia del segle XII s’havia venut les terres, i després de superar litigis hereditaris, va permetre consolidar el pla urbanístic de la zona, que no te res a veure amb les immediacions. Uns edificis mastodòntics, construït per fases, ens han estat amargant la vida durant els darrers cinc, sis, set anys. I encara queda. Es fan fases, per tal que l’agressió urbanística es vagui consolidant de mica en mica. Edificis de pisos, absència de botigues i serveis, uns carrers ben diferents de la resta del poble…
Hem patit tantes immissions acústiques, brutícia, destrosses, que l’únic que demanem els veïns és que ens deixen en pau. Vàrem constituir una plataforma, però ben poc cas ens han fet arreu. La densificació de la zona és espectacular. Els blocs que pisos ho envaeixen tot. La manca de rigor estètic fa feredat. L’Ajuntament ha estat un dels promotors a l’ombra d’aquest atemptat estètic i a la intel·ligència col·lectiva. Els inicis van ser esfereïdors, sense horaris, contaminant l’ambient amb pols i sorolls de grues sense límit. L’Ajuntament va fer ben poca cosa, perquè suposo que l’interessava que les obres tiressin endavant. Posteriors equips de govern han intentat reconduir – una mica si més no- la situació, però sempre he pensat que la golejada en pròpia porta no es podria remuntar. I així ha estat.
Segueix la construcció. Amb una grua que no para de xiular, que es mou per damunt de les teulades de les cases veïnes. Un gran abús. Els promotors ara ja posen el carrer correcte, no com al començament quan això els hi suposava una minúcia secundària. Els pisos tots venuts. El preu més de 400.000 €. I van fent sense parar. L’argument més sentit per part de l’ajuntament: “hi tenen dret”.
El planejament urbanístic s’ha convertit en un instrument poc transparent malgrat el que es diu i molt tecnocràtic, amb paraules que no se sap què volen dir a no ser que siguis un expert. Els veïns afectats tenim poquíssima força. L’Ajuntament pot fer el que vulgui, amb la col·laboració de la Generalitat, que fa aparèixer la decisió final com estranya a l’àmbit local. Tot està condicionat a que es construeixi. Es de les poques coses que lideren l’economia d’aquesta trista terra. Una terra que ho edifica tot i de qualsevol manera. Només cal anar més enllà dels Pirineus. I així ens trobem, amb zones altament densificades, perquè hem passat en tots aquests anys de 3.000 a 10.000 habitats. I contents… més finançament.
Convertim els jardins d’antigues residencies en zones urbanitzables, passem de torres a pisos amb arguments de sostenibilitat i res més, volem convertir els pobles en ciutats tot i que desapareix una de les diferencies d’habitat que ha marcat la història de la humanitat. Però és clar, si ens hem petat el planeta, també ens hem petat el nostre país amb la competència exclusiva sobre urbanisme. Està ja estudiat: aquest és un dels àmbits de la corrupció. Però no es fa més cas perquè hi viu molta gent de tot el sector constructiu. Alguns seran els més rics del cementiri. Altres s’hipotecaran per trenta anys com a mínim. Una gran quantitat no tindrà mai dret a un habitatge digne. Una vergonya moral.
Els Ajuntaments, situats entre la Generalitat i les promotores, no sé si poden fer política. Alguns personatges guanyaran diners i es jubilaran, després de fer tots els papers de l’auca. Curiosament els nouvinguts a la zona “poligonera” que estan construint a marxes forcades, s’oposen ara als habitatges de protecció oficial que cal fer segons la legislació vigent. O sigui, nosaltres ens oposem a la construcció desaforada que ha envaït la zona amb pisos, i els habitants d’aquests s’oposen als nous HPO. I així ens anem amargant la vida, en una mostra eloqüent d’estupidesa col·lectiva. Mentre tant, les ments pensants d’aquest enrenou no apareixen enlloc. S’han amagat com els talps que ja no podran viure en la nova zona urbanitzada. La ciutadania només pot gestionar el malestar.
