El 14 de desembre de 2003 va acabar el mandat de Jordi Pujol. La formació del Pacte del Tinell entre PSC, ERC i ICV-EUiA, posava fi a 23 anys de govern de Convergència i Unió, encara que seria molt més acurat, com veurem, parlar de 23 anys de pujolisme. Durant aquest període, Pujol va desplegar una política basada en el nacionalisme català interclassista, tot desplegant una política de construcció nacional gradualista, feta pràcticament amb bisturí i ambigüitat calculada.
Efectivament, el terme “pujolisme” és molt més que un tòpic, ja que la figura de Jordi Pujol va ser sempre central a CiU, a un nivell que fins i tot al partit no s’imaginaven. El seu hiperlideratge, més enllà del caràcter i autoritat del propi individu, es fonamentava també en l’extraordinària formació ideològica i intel·lectual de Pujol. Es podria afirmar, com va apuntar el politòleg Jesús Colomé, que Jordi Pujol representa el crepuscle del catalanisme clàssic.
Així, malgrat més de dues dècades de govern convergent, el partit fou incapaç de bastir uns principis ideològics bàsics que poguessin sobreviure al seu fundador. Lluny de mantenir un discurs i un projecte de país que es pogués transmetre de generació en generació, a CiU es generaven –amb honroses excepcions- polítics professionals dependents de l’administració que, sota l’omnipresent ombra de Jordi Pujol, no tenien visió de país ni projecte a llarg termini. El seu únic objectiu era fer polítiques curterministes de vol gallinaci, que els permetessin mantenir-se sota l’esfera del poder públic.
Cal entendre, doncs, el sorgiment de la figura del candidat Artur Mas en aquest context. Amb una CiU descol·locada i mancada d’idees, durant aquella primera legislatura del Tripartit l’oposició convergent va exhibir un discurs hostil i patrimonialista (“la Generalitat som nosaltres”). Opten per moviments pretesament audaços com el pacte Mas-Zapatero per aprovar el text de l’Estatut, que se se salda amb una traïció del President espanyol, que havia promès a Mas la Generalitat amb el suport del PSC de José Montilla. Campanyes com el DVD ConfidencialCat, o l’actitud agressiva de Mas al Debat Electoral, denotaven una CiU sense idees més enllà de la concepció patriominal de l’administració, i aconsegueixen allò més difícil: cohesionar el propi Tripartit.
Així, la reedició del Tripartit al final de 2006 és un gerro d’aigua freda -reconegut pel propi Mas en diverses entrevistes del moment- que porta a entendre als convergents que no n’hi ha prou amb reivindicar el Govern de la Generalitat “per dret propi”, sinó que necessiten bastir alguna mena de projecte polític. Mas i companyia decideixen que cal adquirir dos nous productes per al seu projecte, que van madurant durant els següents anys.
Pel que fa a l’eix social, es fa una aposta no reconeguda pel liberalisme progressista d’origen estatunidenc. Aquesta tria, que al seu moment es podria haver vist com un acte atrevit i creatiu, cal veure’l com una extravagància: tenint, com es tenia, un bagatge de 130 anys de catalanisme històric, o existint models molt més propers com ara la CSU de Baviera o el propi PNB a Euskadi, s’imposa l’efectisme i la imatge damunt d’altres consideracions.
Així, no només es mantenen contactes amb el Partit Demòcrata americà, sinó que també es comença un viratge en el discurs que combina la necessitat de desregulació econòmica i la retòrica tecnocràtica (“el govern dels millors”) amb un allunyament del pensament conservador més propi d’Unió. Fins i tot, emulant la imatge del president americà Barack Obama, Mas apareix durant la precampanya del 2010 amb un fons de nou senyeres. Tot aquest procés, que s’estén diversos anys, culmina amb el canvi de nom a Partit Demòcrata l’any 2016 –i, convindrà el lector, que això no és cap casualitat- .
En l’eix nacional, Mas comença a assajar amb el discurs proto-independentista, i posa en marxa la Casa Gran del Catalanisme al final del 2007. La idea és enfortir el perfil sobiranista de la formació, i desgastar la baula més feble del Tripartit –que és ERC- amb aquesta retòrica. Amb una Unió Democràtica totalment despenjada d’aquesta tendència, Mas i algunes figures convergents rellevants comencen a moure’s al voltant del nebulós concepte del “dret de decidir sense límits”.
Aquests moviments, que coincideixen amb una consolidació i maduració personal de Mas, amb la crisi econòmica que esclata al 2008 a Catalunya, i amb els desencontres del govern tripartit de José Montilla, desemboquen finalment en una claríssima victòria de CiU a les eleccions del 28 de novembre de 2010. Ara bé, el buit ideològic i doctrinal, així com la inconsistència de les idees que es trien per omplir-lo talment com si s’adquirís un producte, donen un èxit efímer a l’espai convergent. En un termini extraordinàriament breu es va visualitzar que aquests vernissos d’última hora no resistien la col·lisió amb la realitat. Ho veurem al proper article.
