Tal i com vam veure a l’anterior article, Artur Mas aconsegueix la presidència de la Generalitat gràcies a un rearmament més estètic que ideològic, però electoralment efectiu, que es produeix paral·lelament a l’esgotament, el desprestigi i la inconsistència del Tripartit del malaurat President José Montilla.
El Govern dels Millors, tal i com Mas decideix anomenar el nou executiu català seguint amb l’estratègia marquetiniana de la campanya electoral, es posa a caminar el 29 de desembre de 2010. Els principis ideològics d’aquest govern, adquirits talment com un producte al centre comercial durant els anys immediatament anteriors, són el neoliberalisme d’inspiració progressista nordamericà, i una retòrica que flirteja amb l’independentisme, element que genera evident disconformitat a Unió Democràtica.
Així, en el camp social i econòmic es combina un discurs obertament liberal i defensor de l’austeritat i les retallades que imposa la crisi econòmica iniciada al 2008 i el dèficit fiscal català, amb una praxi que promou la lowcostització del país: és a dir, la descapitalització dels recursos propis, i la liberalització i impuls dels sectors més precaris de l’economia catalana. En aquest context, s’afavoreix l’especulació urbanística, es liberalitza l’ús dels pisos turístics, s’inicia el projecte d’Eurovegas de la mà de l’extravagant magnat Sheldon Adelson –projecte amb un hereu que encara segueix viu avui, ara amb Hard Rock-, o es procedeix a la venda de patrimoni de la Generalitat de Catalunya.
Pel que fa a l’eix nacional, l’independentisme català cobra cada vegada més potència, fent la seva primera demostració de força al setembre del 2009 amb la Consulta d’Arenys de Munt, continua amb la Manifestació contra la sentència de l’Estatut Català del Tribunal Constitucional al 2010, i es consolida constituint l’Assemblea Nacional Catalana al 2011. En aquest escenari, es produeix una paradoxa: el Govern Mas es veu obligat a fer gestos cada vegada més sensibles amb aquest moviment creixent, que a més inclou bona part de les seves bases; mentre renuncia a fer qualsevol política de construcció nacional com les que havien caracteritzat el mateix Jordi Pujol. L’exemple més dolorós d’això és el tancament del Canal 3XL per al públic infantil i juvenil, una decisió de conseqüències nefastes per a la normalització i ús social de la llengua catalana.
L’adquisició del model socioeconòmic de caire neoliberal i retòrica progressista del Govern Mas topa, però, amb la realitat. La precarització de l’economia, el descontentament social i la manca de credibilitat en el camp sobiranista, debiliten el múscul electoral de CiU de forma visible a les enquestes. Així el Govern Mas es veu en l’obligació d’apostar l’únic cavall guanyador que era capaç de mantenir la formació de CiU al poder: l’independentisme.
Aquesta aposta política de CDC pel sobiranisme, com la duta a terme per arribar al poder al 2010 i explicada a l’anterior article, està marcada també per la improvisació i l’efectisme, més que no pas per un debat ideològic en profunditat. Estratègies de curta volada que, com veurem a la propera i última peça, van contribuir a segar l’herba sota els peus de les bases convergents i, val a dir, també de tot el país a causa d’unes polítiques socioeconòmiques lesives per la cohesió social del país, i una estrident manca d’idees en matèria de construcció nacional. I, en l’aspecte purament tàctic, van acabar reforçant l’independentisme d’esquerres, i precipitar el final del propi Mas i de Convergència Democràtica de Catalunya.
