M’agradaria explicar una gran novel·la. I explicar-la començant pel final, per l’ensenyament que es desprèn de la seva lectura. Novel·la contra l’oblit i a favor del record. De vegades decidim oblidar i esborrar per despit, com jo mateix en relació a les meves ex. I ens creiem que així ens guarim. I, en canvi, aquest llibre et ve a dir que no, que al contrari, que allò que guareix no és l’oblit, sinó el record. Ve a dir-te que recordar, al capdavall, t’ajuda a fer fora, a expulsar, els fantasmes del passat que tenallen la teva existència. La continuïtat només és factible amb la condició que no oblidis. Però, és clar, això xoca amb el fet que, probablement, la facultat que tots plegats tenim més desenvolupada és la de l’oblit, fins i tot de l’oblit interessat, aquell que diu, “sí, ja sé que vaig fer això i allò altre, però ¿oi que ja ara no faig? Doncs, ¿a què ve recordar-m’ho? Si ara ja no ho faig, ¿per què pretens renyar-me avui per una cosa que pertany al passat?” La memòria i el record, com a catarsi. Memòria, intel·ligència i voluntat, deia Llull. I no és pas que defugi la novel·la. He dit ja el que es desprèn de la seva lectura. Ara, alguns fets, alguns pensaments. Jo, de gran, em recordo a mi mateix quan era petit i espiava la vida dels adults, la ment bruta que tenia, la ment perversa. I ara penso: com si n’hi hagués d’alguna altra classe! Ara veig que no creixem mai. O, com a mínim, jo no. Els animalons i els porcs, Sostres dixit en un article dels seus. Doncs sí, espiava i ara recordo que resulta estrany imaginar-se’ls, forcejant en els seus jaços olímpics, en l’obscuritat de la nit, on només les estrelles poden veure’ls, agafant-se i entrellaçant-se, esbufegant mots carinyosos, cridant de plaer com si patissin. I recordo que pensava, mentre els espiava: ¿com deuen justificar els seus actes nocturns davant dels seus “jos” diürns? I quedava perplex. ¿Per què no n’estaven avergonyits? Els diumenges al matí, posem per cas, quan arriben a l’església amb el pessigolleig de la seva activitat de dissabte a la nit. Veig com el sacerdot els saluda a l’entrada, ells somriuen innocents, murmuren paraules innòcues. La dona mulla les puntes dels dits a la pila baptismal, i barreja la resta dels enganxosos fluxos de l’amor en l’aigua beneita. Veig com s’agenollen, sense fer cas de la trista mirada de reprovació que l’estàtua del Salvador els llança des de la Creu. Després de dinar, potser envien els nens a jugar i es retiren al santuari del seu dormitori encortinat per repetir-ho tot una altra vegada, sense advertir l’ull injectat en sang de la meva imaginació fix damunt d’ells sense parpellejar. Sí, jo era un noi d’aquests. I, ara, d’alguna manera, hi ha una part de mi que continua essent la mena de noi que era aleshores. Ments brutes, animalons, porcs.
M’adonava, també, que l’amor posseeix una vel·leitosa tendència a transferir-se d’un objecte atractiu a un altre de més atractiu, fins i tot en les circumstàncies menys apropiades. Mireu, si no, quants dies de casament no han acabat amb el mig embriac i dispèptic marit mirant tristament la seva flamant muller mentre aquesta rebot sota d’ell al llit de matrimoni i ell no veu la cara d’ella, sinó la de la seva millor amiga, o la de la seva germana més guapa, o fins i tot… Animalons, ments brutes.
I actualment, ¿què? Perquè això era quan era nen. Doncs ara, a les acaballes, i sobre el tema d’observar i ser observat, i recordar, i no oblidar, m’he de referir a la mirada llarga i depriment d’aquest matí al mirall de la cambra de bany. Només diré que hi havia una època que m’agradava força el que veia al mirall. Ara ja no. I en afaitar-me, quan em veig treure el cap a l’espill, encorbat d’aquesta manera, amb aquesta expressió de lleu sorpresa i d’estúpid temor que porto perpètuament dintre meu, la mandíbula fluixa i les celles arquejades amb una aire de deprimit astorament, em sembla que m’assemblo, definitivament, a un penjat.
Naturalment aquest “jo” utilitzat fins aquí no és pas el meu “jo”: és el de la veu narradora de la novel·la. Gaudi total. “El mar”. El seu autor: John Banville, segurament l’escriptor d’històries més brillant de les lletres britàniques actuals. Jo n’he llegit la traducció a l’espanyol. No sé si en tenim de catalana. Per cert, gran traducció de Damián Alou. Editorial Anagrama.
