Totes les enquestes publicades per institucions d’estudis d’opinió i mitjans de comunicació centren el debat en la majoria absoluta o no del President Artur Mas i de Convergència i Unió. Les darreres enquestes publicades aquest cap de setmana auguren una proximitat segura a la xifra màgica de 68 escons, però en cap cas aquests 68. Per altra banda, sembla que cap dels partits restants obtindria més d’una vintena justa de diputats. En la majoria d’enquestes, el segon, tercer i quart partit rondaria els 18 diputats, posicions per les que renyirien PSC – en una patacada històrica – PP i ERC, que recuperaria una part de l’electorat perdut en els darrers comicis. Des de la campanya del President s’assegura que la millor opció per fer les passes decisives cap a l’estat propi és que s’obtingui aquesta majoria absoluta, avui incerta, i és cert que en bona mesura aquestes eleccions seran un tot o res per la candidatura de Mas, en que es jutjarà la seva aposta sobiranista a escala nacional i internacionalment. Ara bé, el més important no és que de les eleccions del 25 de novembre en surti una majoria absoluta convergent, sinó una majoria de dos terços (o més) pel dret a decidir i l’estat propi.
El més important, i si no haurem fet un mal negoci, és que l’endemà de les eleccions del 25-N es doni una imatge clara i nítida de que el país, en totes les seves tendències, varietats, opinions i diversitats, va seriosament cap a aquest estat independent, amb quants més diputats sobiranistes millor. I amb quants menys diputats defensors de l’statu quo espanyol, també millor. Una majoria de dos terços que inclogués els partits que van votar la resolució a favor del dret a decidir al darrer ple de la legislatura i tots aquells que s’hi poguessin sumar, que ara mateix les enquestes fan possible, seria un bon escenari per construir aquest nou país. Deixar-ho tot a una sola majoria absoluta, sense tenir en compte la suma de tots els partits favorables a la independència – ERC, SI, hipotèticament la CUP – o almenys a l’autodeterminació – ICV-EUiA – es quedar-se a mig camí de traçar l’escenari desitjable per una legislatura que ha de ser històrica.
