L’any 1974 la companyia teatral Els Joglars presentava la seva nova obra, “Àlies Serrallonga”, un espectacle que versava sobre la figura de l’il·lustre bandoler de les Guilleries. En un dels moments finals de la representació, es podia veure com un grup de camperols afilava les seves falç contra Felip IV mentre una tenora tocava “Els Segadors”, rigorosament prohibit aleshores. Aquella va ser una de les primeres vegades que sonava públicament l’himne nacional de Catalunya després de la Guerra Civil i, curiosament, Albert Boadella n’era el responsable. Aquesta faceta “catalanista” del bufó s’havia iniciat però anys abans, a meitat dels anys 60, amb les nombroses actuacions que la seva companyia va fer a la mítica sala “La Cova del Drac” amb gran assistència d’un públic desitjós de presenciar espectacles de grups de Catalunya i que considerava Boadella com un dels màxims abanderats de la lluita contra un règim que agonitzava. Era un valent a ulls de molts catalans que creien que aquell jove actor i director era un dels seus. Ell, però, pensava una altra cosa: “Jugàvem a aquella carta nacionalista molt més per oportunisme que no pas per convenciment”. Així em va respondre en una entrevista que vaig fer-li ja fa alguns anys quan vaig preguntar-li sobre la seva primera etapa amb Els Joglars. Tan íntegre com semblava, argumentava sense complexes que s’havia aprofitat del moment que vivia per treure’n rèdits personals. Sorprenent.
Amb la perspectiva dels anys s’ha anat veient però que aquest oportunisme s’ha mantingut com una constant en la seva carrera. Boadella ha estat un dels directors teatrals més hàbils que han transitat per aquest país en tota la història. Ja no només com a creador d’espectacles, sinó també, i són coses que s’uneixen, per la seva immensa capacitat de maniobrar i encaixar en cada moment allà on més li ha interessat. Si a la dècada dels 60 i 70 “jugava” a ser la icona del catalanisme antifranquista i de la llibertat d’expressió, als 90 s’acostava al PSC de Raimon Obiols per “refugiar-se dels boicots del nacionalisme” com assegura a les seves memòries publicades l’any 2001, i a inicis del nou mil·lenni iniciava el camí que el menava sota el paraigua que li oferia la dreta més retrograda i envellida renegant fins a les darreres conseqüències de Catalunya. La seva convicció ha estat sempre la de no desaprofitar l’ocasió per continuar sent protagonista. Boadella s’ha mogut molt bé en una societat fragmentada en bàndols, i ha mantingut tothora una actitud clarivident en les seves posicions. No deixar indiferent ningú li ha reportat allò que ell sempre ha defensat com un dels èxits de la seva companyia, “tenir uns enemics forts”. Ha dit i repetit que durant els seus cinquanta anys com a director ha intentat “cuidar als rivals”, un fet que li ha proporcionat el conhort dels enemics dels seus detractors que, alhora, li mantenien la quota mediàtica que es veia apuntalada, cal dir-ho, per algunes genials creacions fetes colze a colze amb els actors d’Els Joglars i per les crítiques cinglants que abocaven sobre ell els seus més acèrrims adversaris, diferents en cada època.
Que Boadella estigui encara avui en boga per tot el que diu és, en part, culpa nostra. S’ha caigut en l’error de seguir-li el joc, de rebatre les seves interessades crítiques amb nous arguments que no fan més que donar ales i propulsar-lo a les portades dels mitjans que ja s’adonen que la seva lucidesa teatral comença a flaquejar després de mig segle sent l’enfant terrible de les bambolines. Ell es nodreix d’aquestes crítiques per créixer. Una mostra clara es troba en l’enregistrament de la presentació del llibre “Adéu Catalunya” l’any 2007, que exposava un llarg argumentari per fugir i no actuar més a casa nostra, on Boadella va aturar-se una estona per comentar tots els exabruptes contra ell publicats. Es legitimava així per marxar i no tornar, per aterrar definitivament a Madrid i remenar les cireres de l’escena castissa vinculant veladament la seva companyia amb el gran complex de los teatros del Canal que ell mateix dirigeix. Furibund defensor de la independència teatral i crític atroç de les relacions entre artistes i els polítics durant anys, no li fa res ara ser el protegit de la presidenta de la Comunitat de Madrid Esperanza Aguirre. L’ocasió en aquest cas no ha fet el lladre, ha fet el bufó. Així ha estat, és i serà.
