Amb la present col·laboració enceto per a El Matí Digital una sèrie de breus records de les entrevistes que vaig tenir amb els fundadors de la Unió Democràtica de Catalunya, de cara a la meva tesi doctoral sobre els orígens d’aquest partit, només del 1931 al 1939, o sigui durant la República i la guerra civil. Em plau de col·laborar en aquest mitjà de comunicació tot recordant que El Matí era el diari que llegíem a casa abans de la guerra.
El dia que el Sr. Pau Romeva em va rebre a casa seva, a la plaça de Medinaceli, em va parlar sobretot de dos moments de la seva actuació com a diputat: el debat de la llei de conreus, encara en la pau, i la primera sessió del Parlament durant la guerra
De la llei de conreus em va dir que era una reforma agrària moderada. A Unió creien que el gran mal del catolicisme social espanyol era que es pensaven que allò que en deien la qüestió social s’arreglava només fent que els obrers llegissin les encícliques, sense preocupar-se d’emprendre les reformes que aquelles propugnaven. Els d’Unió veien que el projecte tenia defectes tècnics, però van pensar que era la primera vegada que el partit prendria posició pública davant un problema concret, i si amb el pretext dels defectes s’hi oposaven, mai més se’ls creurien. Per això Romeva, únic diputat d’Unió al Parlament de Catalunya, va votar a favor del projecte, però mirant de corregir-ne els defectes.
El 18 d’agost del 1937, amb l’ordre públic força restablert després dels fets de maig, Companys va poder convocar el Parlament català. Volia un vot de confiança que li donaria més força moral davant del país, i també davant del govern de Negrín, que li retallava competències. A més, el seu mandat presidencial havia caducat, i com que la situació de guerra no permetia la celebració d’eleccions, volia demanar la pròrroga del seu càrrec. Romeva va votar a favor de la pròrroga del mandat, però en la qüestió de confiança va tenir el coratge de votar contra la forma com havien anat les coses (clara al·lusió als disbarats comesos en els primers mesos). Romeva m’ho resumia així: amb el règim legal (República, Generalitat), però contra la forma com s’havia governat. El Diari de Sessions d’aquell dia testimonia que es van ratificar els acords presos per la Diputació Permanent des del 19 de juliol “amb les reserves que ha fet el Diputat senyor Romeva”.
Al marge d’aquella entrevista, tinc un altre record de Pau Romeva. El 1936 jo vivia a Sant Just Desvern i anava a les Escoles Núria, escola parroquial fundada pel rector mossèn Antoní Tenas, del grup de sacerdots catalanistes i promotors del moviment litúrgic que encapçalava el Dr. Lluís Carreras. En aquella escola s’ensenyava a llegir i escriure amb el Sil·labari Català de Pau Romeva. I, cosa més notable, ja molt poc després del 1939 es tornava a ensenyar català amb exemplars salvats d’aquell Sil·labari.
Mossèn Tenas havia fundat el 1915 i dirigia l’Anuario Eclesiástico, prestigiosa publicació de l’Editorial Subirana que és encara una font indispensable per als historiadors. En el volum 1935-1936 (que seria el darrer) hi ha un article seu sobre “La Escuela Parroquial. Su necesidad; su organización; su vida”. La República havia prohibit als religiosos l’ensenyament i va treure de l’escola pública els signes religiosos i l’ensenyament del catecisme. Aleshores alguns sacerdots i altres catòlics catalans moderats, com els d’Unió Democràtica, van promoure una campanya per crear escoles parroquials. En el mateix volum s’hi pot llegir un article de Pau Romeva sobre “La Federación Catalana de Enseñanza Libre”, en el qual explicava al clergat espanyol l’experiència catalana de les Mútues Escolars, que aleshores ja passaven de dues-centes.
El Dr. Lluís Vila d’Abadal va anar a explicar al bisbe Irurita aquella campanya, però el prelat, que era dels que posaven tota l’esperança en una revolta militar, li va dir que el que l’Església necessitava no eren escoles, sinó canons.
