En determinats cercles independentistes sura en l’ambient un estat de desassossec, de pansiment i malastrugança. Jo tinc una tendència exacerbada cap al pessimisme, no em costa gens veure les coses negríssimes, però, curiosament, aquest cop estic més content que en Betram Wooster un radiant dia de primavera a casa de la tia Àgata abans que en Jeeves li porti l’esmorzar.
Mai com fins ara no hi han hagut tants càrrecs electes independentistes en les institucions. Al Parlament, al Govern i ara als Ajuntaments. Volent “nacionalitzar” el PSC, ERC va aconseguir sobiranitzar CiU. La travessa del desert ha acabat amb els convergents a l’oasi del poder i el tripartit al desert de l’oposició. S’han renovat, s’han adaptat al catalanisme del segle XXI, i s’han presentat com impúdicament moderns. I han sabut connectar com ningú altre amb les palpitacions dels temps. Convergència, sense la qual la independència és impossible, té ara una responsabilitat immensa. En bona mesura, el procés d’alliberament nacional passarà per les seves mans. Qui encara continuï entossudit a aplicar receptes del segle passat, i titllar CiU de dreta o de Lliga regionalista, seguirà en el desert de l’oposició, i sense dromedari. L’independentisme no pot abjurar de Convergència, senzillament perquè Convergència és part de l’independentisme. Una altra cosa és Unió Democràtica, divorciada entre uns dirigents incapaços ja d’entendre el país i unes bases que també s’han sobiranitzat. El que han de fer l’independentisme no convergent és facilitar el trànsit cap a majors quotes d’autogoverns, donar suport al President en totes les qüestions de país i, naturalment, seguir a l’avantguarda del moviment, vigilant i controlant que el camí no es torci. Les cartes estan marcades per aquesta legislatura: supervivència econòmica i negociació del concert. D’aquí quatre anys, en funció d’aquests resultats, Convergència haurà de donar el pas definitiu. I aquí sí que caldrà que el contracte que ha fet CiU amb el poble es compleixi.
També els darrers resultats electorals han enviat un missatge claríssim a ERC: o enarbora la bandera del front patriòtic o serà aniquilada. Ja no hi ha possibilitats intermèdies. Esquerra ha d’assumir que és part de la família nacionalista, una part essencial, bàsica, i que, per tant, ha de buscar, perseguir, obsessionar-se en els pactes amb el món nacionalista català. Les desafortunades declaracions del senyor Ridao proposant un acord electoral amb Iniciativa fan tremolar. Esquerra té la gent i la militància per fer un canvi de rumb, i que el timó de la nau l’agafin patriotes que generin consens, optimisme i credibilitat. Homes nous que beguin en els vells homes de la República. Ja no hi ha escapatòria: o Macià o Companys. I si ERC tria Companys, les darreres debacles electorals seran vistes com uns èxits indescriptibles pels resultats que els esperen.
Finalment, les eleccions municipals, convertides en una segona volta de les nacionals, han posat Solidaritat i Reagrupament en la mateixa disjuntiva: o la lluita és pel pa de kilo sencer o la lluita és per les engrunes. El poble vol serenitat, un nivell de crits raonable, bon humor, i una histèria continguda. Hi ha un gran camp a córrer, però només s’avançarà si la via és l’excel·lència, el prestigi i el positivisme -entès com la més radical expulsió de les actituds tòxiques, negatives i vexatòries-. Catalunya no és la Florència del segle XV. O s’acaben les guerres civils en l’independentisme -en plural, perquè n’hi han vàries alhora- o l’independentisme acabarà en la guerra de la incivilitat. Crec que la gent ha dit prou, que vol acords, que vol consens, que vol futur. Tothom personalment pot legítimament considerar-se imprescindible, però ara són temps de sumar esforços, de parlar en plural i de construir plegats la gran majoria, la gran coalició.
Sí, l’independentisme viu un moment excel.lent, estic segur que diria Jeeves si li preguntéssim.
