Avui Jordi Pujol i Soley és un personatge absolutament tràgic, sol i abandonat per tothom. Amb una carta inculpatòria on reconeix la vergonyant evasió fiscal de la fortuna familiar, ho ha perdut tot: del tractament de Molt Honorable al seu passat, esmenat a la totalitat per les misèries casolanes. Fins i tot, o especialment, ha perdut la posteritat que era l’únic que li quedava per construir. Des del 2003, Pujol només lluitava per construir el record que quedaria d’ell després de mort. Fins divendres, Pujol exercia de referència, d’oracle o de tòtem. Era algú capaç d’intervenir públicament quan es discutia sobre el país, sobre Europa, sobre valors, sobre política, sobre educació, sobre el que fes falta. I ningú, ni propis ni aliens, li discutia autoritat ni capacitats per fer-ho, per més que ara, hipòcrites, li retreguin dèries de pontífex o de predicador.
President i arquitecte de la Catalunya que tenim, amb un full de serveis i una experiència indiscutible, i com a animal polític que era, treballador incansable, culte, poliglot, atent i ben connectat als grans debats i personalitats d’Europa, havia aconseguit dotar de contingut la categoria d’expresident. El seu ferm paper durant la dictadura i el seu patriotisme sense peròs li permetia mantenir una autoritat moral indiscutible, alhora que el seu exemple individual es podia estendre col·lectivament, com De Gaulle va convertir en resistents tots els francesos després de l’alliberament. Si participava en una conferència, tenia assegurat un públic amatent i interclassista. Memòries, llibres, articles… la seva producció intel·lectual era constant. La nòmina de col·laboradors de la seva fundació era envejable. Tot i l’edat, mantenia innates les seves arts per a la conversa i l’empatia en reunions, entrevistes o sopars discrets. Darrerament, molts consideraven que era un dels millors trumfos del procés independentista per convèncer els seus exvotants fidels.
Avui Pujol és un personatge absolutament tràgic, sol i abandonat per tothom. Repudiat, renegat, lapidat, insultat, vexat. Els qui la hi tenien jurada no van trigar a fer acte de presència. Entre ells, els qui no van ser capaços de derrotar-lo ni electoralment ni intel·lectualment. Sense compassió, fent el paper que els tocava, segurament. Després van arribar els qui havien de marcar distància amb ell. Si repasséssim la llista de periodistes de capçalera, editors, entrevistadors, creadors d’opinió, confidents, ajudes de cambra, articulistes de VIA, becats, organitzadors d’actes i autors a qui havia presentat llibres, ens enduríem algunes sorpreses. La majoria d’aquests escrits, articles, tweets d’intel·lectuals, escriptors i pensadors han anat des del sentimentalisme tronat a la sang més pútrida. Fins i tot, les fotografies publicades als diaris d’aquests dies han estat premeditadament cruels amb el personatge.
Finalment han arribat els “seus” que, per sobreviure, mantenir poder i prebendes i amb grans paraules i motius, han decidit amputar-se voluntàriament tot el que podia suposar Pujol per aturar la gangrena. En comptes de precisa i neta cirurgia, però, han optat per l’acarnissament i la salvatjada. No contents d’enviar-lo ben lluny a purgar els seus pecats, han decidit, per torns, cridar ben fort, com en una competició per trobar el càstig més rotund. Tots aquells que no s’entendrien sense el pujolisme l’han llençat als lleons dels quals olorant sang es delien per devorar-lo, com a forma de salvar-se. Els qui haurien portat el seu taüt i haurien llegit les odes fúnebres, avui afegeixen ansiosos un branquilló més a la pira, on també cremen les hipèrboles obsoletes que haurien usat. No contents, però, aquests dies faran tot el possible per fer-nos oblidar que algun dia va existir Jordi Pujol, fins que no en quedi res ni de l’activista, ni del processat, ni de l’autor de Des dels turons a l’altra banda del riu, ni del banquer, ni del fundador del partit, ni del polític, ni del President de Catalunya.
Les reaccions cíniques, desconsolades, irades o hipòcrites d’aquests dies davant el lamentable i trist capvespre de Jordi Pujol són un mirall on podem quedar tots reflectits. I ara per ara són la mesura d’un país adolescent, profundament mesquí, altament sentimental, de reaccions exagerades i meridionals i incapaç de destriar el gra de la palla a l’hora del foc i els ganivets. A mi, que tinc flaca per aquests personatges tràgics, el país que em mostra aquest mirall no m’agrada, fins i tot tinc por d’imaginar d’on seria capaç d’arribar. Però em consolaria pensar que, entre els que callen o ploren en la intimitat, deurà haver-hi qui tindrà prou pietat per arreplegar la pellofa abandonada de l’heroi caigut amb deshonor, enfangat i estabornit, que és avui Jordi Pujol, i dir-li: “Tornem a casa, President”.
