A principis dels anys 90, en Joan i la Míriam van decidir agafar les regnes d’un restaurant de menú diari i carta durant el cap de setmana. Amb un tiquet mitjà de 25 euros per persona, van dedicar-hi totes les hores del món. Treballaven sense descans, tancant només els dilluns, dia que aprofitaven per omplir rebost, gestionar factures i fer aquelles tasques impossibles de despatxar entre setmana. El seu esforç titànic els va permetre mantenir un bon nivell de vida, amb ingressos dignes d’una família benestant. Però, amb l’experiència de viure sota una càrrega física i emocional tan intensa, van fer-se una promesa: els seus fills, en Biel i la Marta, tindrien feines més estables, menys estressants i amb oportunitats reals de fer més de tres setmanes de vacances l’any. Estudis superiors, treballar per empreses grans, estabilitat i seguretat. Un pla ben definit.
I així va ser. En Biel va estudiar Econòmiques i es va especialitzar amb un màster en gestió empresarial. Aviat el van contractar com a gestor d’empreses a un banc. La Marta, per la seva banda, va optar per Químiques i va aconseguir una plaça com a responsable de qualitat en una reconeguda farmacèutica. Pla assolit. O això semblava. La realitat és ben diferent: en Biel viu sota la pressió constant d’una jornada laboral que s’allarga de 8 del matí a 8 del vespre, amb trucades inacabables, llistes de tasques pendents infinites i l’exigència d’un cap que insisteix en la insuficiència dels resultats. Tot i que el banc obté uns beneficis descomunals, l’equip pateix l’amenaça d’ajustaments de plantilla per assolir encara més “eficiència”. La Marta, en canvi, ha rebut avui mateix un correu electrònic del departament de recursos humans. Li agraeixen la feina feta, però li comuniquen que la planta on treballava es trasllada a un altre país, fet pel qual prescindiran dels seus serveis. Portava dos anys esperant un ascens i fent-se càrrec de qualsevol urgència a planta tot i no estar inclòs en el seu contracte… El que ara es diu 24/7 que avala la famosa filosofía de “si vols, pots. Lluita-ho fins al final”.
Cap dels dos arriba a guanyar més de 2.000 euros al mes per 14 pagues. Han dedicat anys d’esforç i formació per acabar amb ingresos prou inferiors als que guanyaven els seus pares al restaurant, portant un ritme de vida insostenible i sotmesos a una pressió brutal. Treballar per una gran empresa, malgrat la imatge de seguretat i estabilitat que projecta, s’ha convertit en una garantia més que dubtosa i el cas d’en Joan, la Míriam, en Biel i la Marta no és ni únic ni aïllat. D’una banda, hi ha el context dels anys 80 i 90, quan treballar per compte propi sovint implicava un sacrifici físic i emocional considerable regat de la confiança que, si ho feies bé faries quartos! El contrast era la seguretat que semblava oferir una feina a empreses grans, on els horaris estaven delimitats, hi havia estabilitat contractual, bons salaris i, sobretot, altes dosis de reconeixement social… Qui no ha vist el pare i la mare d’en Pau en Pere o en Berenguera amb un somriure ple d’orgull explicant a veïns i coneguts que a la nena o el nen “l’han agafat” a tal lloc! Doncs quin infern avui el tal lloc, senyora!
La globalització, la digitalització i la pressió constant per obtenir beneficis cada vegada més alts han fet que moltes empreses hagin portat fins a extrems més que qüestionables la seva política de recursos humans per fer feliços a accionistes i creditors: la seguretat laboral s’ha debilitat, les jornades s’allarguen d’amagat, per suposat sense remunerar les hores extra, i els treballadors sovint pateixen la por de ser substituïts o desplaçats convertint-los en simple recurs dispensable… Si no és aquest vindrà aquell: joves de menys de 35 anys sense “càrregues” familiars son víctimes ideals, enlluernant-los amb un futur de glòria que mai no arriba a canvi de vendre la seva ànima al diable. Mentrestant, llegeixes els comunicats i les xarxes socials d’aquestes mateixes empreses i t’endús la impressió que la gent que hi treballa viu una experiència semblant a la d’un nen a Disneyland París… Tot plegat una mica macabra!
Diagnosticat el problema, calen receptes per guarir-lo, com bé saps, jo acostumo a mullar-me. Primer de tot, és més important que mai donar suport a la creació i creixement de petites i mitjanes empreses (PIME). Aquestes empreses tenen un paper fonamental a l’economia d’un país com agent d’equilibri generant ocupació, fomentan la diversitat i ajudant a evitar la concentració excessiva de poder econòmic en poques mans. Des de poder decidir muntar el teu propi projecte a poder treballar per algú de forma propera i en condicions molt més negociables. En un sistema amb prou PIME es fomenta la distribució més equitativa de recursos i oportunitats!
Com a segona mesura cal impulsar els graus professionals i donar-los més visibilitat i reconeixement; fixa’t que vivim en una societat on, si tires una pedra és possible que toquis un advocat o un economista sense voler, però perquè et vingui un professional a arreglar alguna cosa a casa has de fer cua. Això és un símptoma claríssim de descompensació. “El meu fill és advocat i treballa a una Big Four” doncs miri, el meu és manobre, té feina per als propers 10 anys i cobra l’hora el que al seu fill a la Big Four li deuen haver promès a 10 anys vista, després d’haver estudiat una carrera i un màster caríssim!
Per acabar i com a bàsic cal donar més importància i implantar programes formatius d’emprenedoria i control financer als més joves, que la cultura de l’empresariat es creï des de les nostres aules! Amb el recolzament de les institucions la petita i mitjana empresa ha de créixer des d’abaix!
Amb totes aquestes mesures cal canviar paulatinament la narrativa social que associa l’èxit personal i professional a treballar a grans corporacions, de la que sense dubte se’n continuen aprofitant per captar talent: “Ves allà que és segur…” de segur avui dia només hi ha la mort! I em temo que treballar en aquestes empreses, en la majoria dels casos ni és un èxit ni és treballar!
El més trist és que, tot i que tot el que proposo és possible, no ho veuré i no m’hi jugo un König perquè tinc clar que el perdries.
