La societat occidental ha canviat molt amb el pas dels segles i els mil·lennis. El món d’ahir i el d’avui no tenen res a veure. Sempre podem fer comparatives entre el passat i el present però podem cometre l’habitual error de l’anacronisme. Ara bé, existeixen certes tensions que s’han anat repetint durant el pas del temps.
A l’antiga República Romana (509 aC–27 aC), per exemple, els dos principals grups polítics eren el partit dels optimats i el partit dels populars. Els primers defensaven els interessos de l’aristocràcia republicana, els valors de la tradició, la continuïtat i la immutabilitat dels fonaments legals de la República tal com havia estat creada. El segon partit, el dels populars, defensava els interessos del poble i tendien a fórmules menys republicanes —més aviat personalistes. Un gran líder popular va ser el dictador Juli Cèsar, el qual va propiciar el terrabastall polític necessari per derrocar la República i fer néixer l’Imperi que mai va arribar a veure. A Roma, doncs, existia una forta divisió. Una tensió entre Tradició (optimats) i Transformació (populars).
El món d’ahir
Durant els anys medievals també va existir aquest xoc polític (i militar) entre Tradició i Transformació. Entre un món feudal que volia conservar els seus privilegis i un món reial que pretenia transformar la societat per organitzar eficientment els estats del moment. Més endavant, cap al final de l’Edat Mitjana, a Catalunya vam viure i patir un xoc similar entre Tradició i Transformació. Parlem de la Guerra Civil Catalana (segle XV). L’oligarquia catalana del moment, la Generalitat i el Consell del Principat, van alçar-se en armes contra les intromissions d’un rei (Joan el Sense Fe) que feia perillar els privilegis, potestats i lleis que garantien a les institucions catalanes governar la terra lliurement. Va ser, també, una guerra entre Tradició i Transformació. Un món antic, el de sempre, el de l’ordre natural de les coses, contra les tendències que augmentaven el poder reial.
Més endavant trobem la Guerra dels Segadors (1640-1652), la proclamació de la Primera República Catalana, el president Pau Claris i el pas del Principat a l’òrbita francesa. Ens vam topar altre cop amb un xoc entre Tradició i Transformació. La Monarquia Hispànica, volent anul·lar les lleis pròpies de diversos regnes, pretenia transformar el funcionament d’Espanya i amenaçava el tradicional funcionament constitucional de Catalunya. La Tradició catalana es va alçar en armes contra una Espanya que posava en perill, altre cop, l’ordre natural de les coses. I ho vam pagar car. Concretament, perdent el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i mitja Cerdanya en el Tractat dels Pirineus. Vam pagar el preu.
Més endavant tornem a trobar un xoc entre Tradició i Transformació durant la Guerra de Successió (1701-1715). Les institucions catalanes, volent conservar de nou l’ordre natural de les coses, la continuïtat de les lleis i privilegis propis i, també, la seva independència política va optar per l’arxiduc Carles d’Àustria en contra del pretendent Felip d’Anjou. El resultat, altre cop, el vam pagar car: perdent les institucions, les constitucions i sotmetent el Principat, València i les Illes Balears a les lleis de Castella.
Cent anys i escaig després comencen les Guerres Carlines. El vell món, l’antic Règim, la Tradició, les seguretats i les certeses de sempre van topar-se amb una Revolució Liberal que transformava radicalment la societat del moment. La transformació era colossal: política, econòmica, social i militar. Moltes formes de guanyar-se el pa van posar-se en perill. La nostàlgia acompanyada de la fam i la por van reforçar els exèrcits de la Tradició. Malgrat tot, la força de la Revolució transformadora va ser molt potent i el món va començar a canviar del tot. Europa no es reconeixia a si mateixa: Industrialització i Capitalisme primer, Comunisme i Anarquisme després. Finalment el Feixisme també va treure el cap. Res va tornar a ser el que era.
Història d’un desastre
Amb aquestes revolucions es va derrocar l’antic règim. Les lluites ja no es van realitzar —com abans— entre dos bàndols on un defensava la Tradició i l’altre la Transformació. En aquell moment ja tots parlaven de progrés i futur. Ja no miraven enrere, al passat, com feien els optimats, els senyors feudals, les institucions catalanes o els carlins. Del Liberalisme al Comunisme, de l’Anarquisme al Feixisme tots parlaven de Revolució. Tots parlaven d’un futur imaginat diferent. Fins i tot estèticament el Feixisme va començar emmirallat en avantguardes artístiques com les del Futurisme.
El problema de tot plegat és que el futur no existeix. És, a tot estirar, una hipòtesis dubtosa del que pot passar. Sobre el futur no es pot construir res estable, res durador, res permanent, res segur, vertebrat i ordenat. El passat, per contra, és tradició, coneixement, seguretat, certeses, història, saber i perfeccionament de la tècnica. Obnubilar-se amb el futur és un tornar a començar sempre. Voler-ho destruir tot a cada generació i tornar a començar. Pensar que cada generació de joves ha de descobrir la sopa d’all i esquinçar tot el que van fer els seus avantpassats. Futur és destruir els palaus indians i substituir-los per casetes d’arquitectura funcional a la Costa Brava.
Massa temps pensant únicament en aquest futur que cadascú imagina diferent. Hem soterrat el passat i la tradició. La generació del maig del 68 va agreujar la ferida. La imaginació al poder, deien. Però no en tenien pas. Imaginació en tenia Ramon Llull, Filippo Brunelleschi, Miquel Àngel, Nicolau Maquiavel o Andrea Palladio. Aquells nanos simplement van qüestionar-ho tot i van aportar, únicament, més arenga pseudorevolucionària. Cap obra política estable, cap moviment estètic permanent. No van aportar res durador més enllà de llançar més llenya al foc destructor de la Tradició. Tot fum. Tot líquid.
Coses d’adolescents
Portem ja molts anys on tot s’ha de realitzar en pro del progrés i el futur. Tot a favor d’una cosa que no coneixem i que es dilueix en la individualitat de cada persona que imagina un esdevenir diferent. Cada generació de joves pateix un cruel adamisme que el força a creure’s el salvador de tot, a creure’s que són l’hòstia en patinet i que la llibertat i el benestar depenen de la “revolució” de torn que s’hagin d’inventar. Sempre innovant, mai perfeccionant el que tenim. Les modes cada cop duren menys temps. Els consensos, també.
Què fer en un món on ja s’ha creat el capitalisme, on ja s’han produït (no gaire reeixidament) les revolucions comunistes i on ja s’han realitzat les revolucions liberals? Doncs toca inventar-se lluites noves. Als EUA els hippies van lluitar contra l’exèrcit de lleva aconseguint que el govern tingués via lliure per fer exèrcits professionals i, en conseqüència, multiplicar exponencialment les guerres on poder enriquir-se. Quan un estat té un exèrcit de lleva les guerres que no són considerades justes fan caure governs.
També podem inventar-nos altres lluites i, posant tota la carn a la graella, demanar abatre els opressors sostenidors de les dones. Podem organitzar-nos per la defensa de gossets i altres animalons per omplir els nostres buits existencials. Podem parlar en femení i donar una estocada de mort a una llengua catalana ja prou debilitada i, fins i tot, ridiculitzada en molts instituts catalans. Cada cop les lluites s’assemblen més a les modes. Insubstancials i de curta durada. Sense arribar mai a fer néixer res clar. La societat de les xarxes socials, de la immediatesa i dels breus fenòmens virals ho potencia.
Forçant en excés la maquinària hem creat una infinitat de lluites per realitzar al Twitter durant el nostre temps lliure. Cal fer la revolució! Activisme a les xarxes, en diem. Fins i tot s’intenten adoptar llenguatges combatius per donar més versemblança al teatre. La CUP i altres col·lectius veuen feixisme a tot arreu, no sols a VOX, també al Partit Popular, en el president Donald Trump o en el ministre Salvini. Es veu opressió en mil i un aspectes de la nostra societat. Oprimeix la llengua, la societat, l’escola, els anuncis de la televisió o les frases fetes. Tot és heteropatriarcal. Tot ens asfixia. Tot ens estreny. Tot ens oprimeix. Tot menys les condicions laborals de merda que estem generant —aquestes lluites sòlides són de temps passats. Massa antigues.
Ve el llop! Ve el llop!
Quan tot és feixisme, tot és opressivament heteropatriarcal i tot és dictatorial ens trobem amb una paradoxa: res és feixista, res és opressivament heteropatriarcal i res és dictatorial. Devaluar en excés el valor de les paraules porta a això: perden el significat. Ara VOX ha saltat a l’esfera pública i se’ls titlla de feixistes. Abans que apareguessin, però, ja es titllava de feixistes a Cs i, abans, es penjava la mateixa etiqueta al PP. Ara a tots tres. I quan neixi amb força alguna força espanyola realment feixista? Què farem? La detectarem? Segurament la posem al grup de totes les forces anomenades feixistes. Massa temps escoltant el “que ve el llop”. Dubto que en fem gaire cas.
Ni Trump, ni Farage, ni Salvini, ni Le Pen, ni Putin, ni Orbán, ni Kaczyński són feixistes. Ja arribarà algun moviment similar al feixisme dels anys 20 i 30. No cal córrer. Però quan arribi vindrà acompanyat de les característiques del Feixisme: moviment estètic revolucionari, nacionalisme integral, política de masses, gran influencia en àmplies capes de la població, segurament amb un brillant control del món de l’Internet, etc. Dubto que la gent llavors s’oposi a res perquè ja no hi detectaran cap perill.
Les paraules estaran totalment devaluades. Els conceptes, també. Les coses no són el que són sinó el que s’explica que són. Serà un moviment que també mirarà al futur i, fins i tot, ens parlarà de revolució. Però, com a bona societat centrada en el rebuig al passat, no trobarem res d’estrany en la nova aposta política. La trobarem atractiva. Seguirem ignorant el passat, la tradició, l’estabilitat, la continuïtat, la immutabilitat i la mirada al passat.
El món que ve està tant trinxat que pot acceptar qualsevol cosa. No hi ha conceptes ni idees sòlides perquè les hem liquat en lluites reals i discursives. Estem preparats per acceptar-ho tot perquè hem construït sobre el fum del futur i no sobre la pedra dura del passat. Les inseguretats, les incerteses, la pèrdua de referents i el necessitar canviar-ho tot constantment ens faran acceptar el que sigui.
