Els diaris madrilenys “retrataren”, fa poc, la prostitució barcelonina de “Les Rambles”, amb molt poc tacte i gust. Se n’ “escandalitzaren” ells mateixos, però ho publicaren amb grans titulars i fotografies impactants de palesa impudicícia. Potser tot això, en el futur, tindrà un efecte “bumerang” i algú els hi podrà tirar en cara i s’ho hauran d’empassar. Però ara per ara, amb les vergonyoses fotografies, sembla que són els esmentats diaris els que es “retraten” tal com són: una autèntica “premsa sensacionalista i hipòcrita”. Em pregunto: ho han fet amb aquell mateix sensacionalisme amb què “ataquen” sistemàticament tot allò que té a veure amb Catalunya? Tot allò que passa aquí no sol “agradar-los”: pel fet de ser “català”? Ho critiquen i magnifiquen com si no fos quelcom d’excepcional a l’Estat?
A més a més, són aquests diaris – tal com succeeix també amb la premsa d’altres indrets – els qui s’enriqueixen contractant anuncis pagats de “contactes sexuals”. Heus aquí, doncs, una autèntica i pràctica hipocresia. Només conec un sol diari que es nega a fer negoci amb aquesta mena d’anuncis de “contactes”: es tracta de l’ “Avui” de Catalunya. A més, què han fet aquests diaris de la capital de l’Estat per solucionar el problema? No res! Han intentat, potser, parlar del tema per evitar el menyspreeu de la dona com a persona humanament digna? Amb la seva ideologia -ells ballen al so que més els convé- aconsegueixen, com en molts altres temes, acostumar o anestesiar la consciència dels seus lectors. Tal vegada no defensin l’ésser humà en la seva integritat i només saben fotografiar l’home com un subjecte denigrador i masclista. No han pensat mai que l’home i la dona tenen una gran dignitat ja són esperits encarnats o cossos animats per Déu?
Vull cridar l’atenció del fet que la prostitució; assumpte que, pel que sembla vistes algunes reaccions viscerals, no és una qüestió secundària o banal; tampoc no pertany ni al món del progressisme ni al de la carcúndia, sinó que toca un aspecte humà essencial. Sé bé que, pel que fa judicis i prejudicis tant en aquest camp com en d’altres, hi caben moltes opinions, però també es donen tota mena d’hipocresies, malentesos i excessos. No es tracta tampoc d’un tema que afecti a la llibertat d’expressió o de repressió, sinó més aviat d’elevació cultural, formativa, espiritual, econòmica…Es tracta de la defensa del ser humà!
Hi ha autoritats, per exemple, que són capaces de veure amb bons ulls el fet de subvencionar un festival “porno” i neguen alhora qualsevol ajut a qui dedica temps i esforç a l’alliberament de dona prostituïda, a ajudar les famílies pobres que hi poden caure o a educar moralment tantes persones que pul·lulen per aquests ambients que s’haurien d’enlairar. Què es fa per regenerar els més degradats? S’està obviant un tema primordial? Cal que els poders públics s’impliquin més profundament amb les solucions més eficaces possibles o més adients? Tal vegada són necessàries més consideracions de tipus moral i cívic? Cal formar millor les consciències dels ciutadans? I com “regular” la prostitució, sabent que no s’ha “eradicat” al llarg de la història de la humanitat? Cal desarrelar primer les conductes “masclistes” que consideren normalíssim la submissió esclava de la dona en aquest terreny? Tolerem que una bona part de la societat consideri la dóna com un “objecte” de plaer? Per on començar?
Alguns poders públics han optat durant decennis per mirar cap a una altra banda. Pocs són els que han optat per fer vers judicis de valor i incorporar un programa legal capaç d’evitar tots els mals que la prostitució comporta: degradacions i corrupcions morals generalitzades, creixement de les malalties sexuals, violències, infidelitats matrimonials, enganys, blanqueig de diners, proliferació de negocis pornogràfics, etc. Algunes autoritats han pogut ser culpables a causa de la tolerància, la indiferència o la negligència? El pitjor que poden fer és justificar fets indignes fins a límits inversemblants, com és el cas d’acceptar, sense més ni més, el dret de la dóna a vendre’s al millor postor o un suposat dret de l’home a “comprar” les dones – les noves esclaves – com a objectes d’usar i llençar.
Quina ha estat, doncs, la reacció oficial enfront la prostitució? En molts casos la més còmoda: la ceguesa, la indolència i la tolerància. Hi ha hagut, per exemple, qui ha parlat de desídia d’alguns governants municipals que, en principi, havien autoritzat, -dintre del gran cabàs dels interessos creats-, l’obertura de dos “macrobordells” a Mataró, per exemple: i n’hi hagué una de freda i una de calenta; primer autoritzant-los per convertir aquesta recent “ciutat del beat Samsó” en la gran capital europea de la prostitució; després fent marxa enrere, a l’empara d’una normativa bastant ambigua o provisional. Sens dubte, sempre caldrà perseguir amb més zel i eficàcia les xarxes del tràfic d’esclavatge de persones, anomenat tracte de blanques -que ara són més aviat negres- i fer caure tot el pes de la llei sobre els proxenetes i les màfies.
En altres llocs, s’han presentat propostes ingènues per tal de regular aquesta “activitat” com si fos una realitat comercial més, incloent-hi totes les prescripcions exigides per la normativa laboral. En altres nacions -alguns dels països escandinaus- s’ha intentat fer caure tota la culpa i el pes de la prostitució -amb multes i altra mena de sancions- sobre els “clients” que contracten les prostitutes: de fet no s’ha legalitzat, sinó que s’ha prohibit l’ús públic o se l’ha dificultat. La por a les sancions ha fet baixar els ingressos dels “negociants”, els quals han d’actuar ara de manera més amagada. També l’escàndol familiar i el temor de contraure malalties sexuals ha servit d’arma de dissuasió per a molts. Altres governs han buscat alternatives creant llocs treball per a les dones que no volen viure de la prostitució. Alguns se n’han sortit i sembla un bon camí.
Una iniciativa europea intentà fer un mapa d’aquest “lucratiu negoci”: els milions d’euros que mou aquest “sector” en el nostre continent són incomptables. Mapa difícil -escrivia algú- per confegir-lo correctament ja que la immensa majoria de prostíbuls queden camuflats en el sector de l’hostaleria. Allà hi entren tota mena de “clubs”, “hotels”…, on hi entren a contracor moltes immigrants “sense papers” procedents de països de Sudamèrica, dels anomenats països de l’Est i dels de sota el Sàhara. D’aquesta manera, ells i elles fan la “viu-viu”…sobrevivint amb una dubtosa protecció.
Naturalment sempre hi haurà la prostitució volguda i acceptada per les mateixes dones que lliurement es prostitueixen; precisament quan ha estat així, són les prostitutes les que han demanat una legislació més liberal que reguli la seva activitat com un “treball laboral necessari de primer ordre”, amb tots els “ets i uts” dels drets de la protecció legal: seguretat social, atur, jubilació, etc. No han estat gaire escoltades ni tampoc no sembla la solució més adient i digna.
Com veiem, no és un tema fàcil, tot i que hom creu que alguna cosa s’ha de fer per tal d’elevar aquest nivell moral, cultural i social que apuntava i enaltint, alhora, la dona a la seva autèntica dignitat de persona.
