Enguany hauríem de recordar, més que mai, que en aquests dies d’alegria festegem el naixement del rei dels pobres.
Anem pels carrers i veiem com envers nosaltres s’allarguen mans esquàlides dels pobres de Jesucrist. Alta nit, moltes es redossen com poden al repeu de les portes de les cases riques. Ells fan la festa com l’Infant Jesús, en la misèria i sota l’estelada, amb la companyia dels àngels de Déu que deuen volar pels carrer solitaris a frec d’aqueixes portes on s’arreceren malament les dones, els homes sense feina, els infantons sense pa…
(…)
Encara que la societat fos de més en més perfecta, sempre hauria de sofrir de les imperfeccions dels homes; de llurs misèries natives; de la ignorància; de la malifeta. (…) La nostra misèria més íntima és, en aquesta vida, tan indefugible que tot just ens sentim lliures de la misèria material i ja ens ve un pitjor perfil: el del reblament en las comoditats, en els plaers, amb la pèrdua de la dignitat i de l’energia, amb les inflors de la vanitat, amb la insensibilitat enorgullida, freda, obtusa, inhumana,
Dins la vida ha d’haver-hi lluita; i cal que aquesta sigui noble, sigui heroica. Per això dins del món podrit del materialisme hi veiem grans empresaris, financers suficients… però no hi veiem herois.
La societat només s’aguanta per la força de l’esperit, no per l’abús del luxe ni l’acaparament del diner, només s’aguanta per l’heroisme. Per aquest heroisme que dóna un sentit seriós a la vida. I que és, al capdavall, el sentit de la vida que podem aprendre al Portal de Betlem.
Josep Maria Capdevila, El Matí, 24 desembre 1932
