“Si perdeu seguireu sent el millor equip del món, si guanyeu sereu eterns”, els va dir Pep Guardiola abans de la final del Mundial de Clubs. L’equip era a un pas de llegenda, i els jugadors van entendre l’afany del nostre entrenador, no defraudant ni excusant-se en una fortuna que se’ns presentava més adversa que mai. La frase, amb visos de passar com aquest equip a l’eternitat, ens recorda una vegada més que aquest Barça que hem vist enguany el recordarem per sempre més i l’explicarem quan serem vells als qui no hauran tingut aquesta immensa sort.
Potser els explicarem el miracle del gol d’Iniesta al Chelsea, la passió del petó de Puyol a la senyera el partit del 6-2 al Madrid o l’alegria de celebrar sis títols. Però si mai triem les llàgrimes de Josep Guardiola, sobre la gespa d’un camp d’Abu Dhabi, voldrà dir que per sempre més ens serà heroi. Un heroi que es forja a la Masia, que debuta al primer equip – “mi abuela corre más que tú”, li digué Cruyff el dia de la seva estrena – , que participa d’un equip de somni, que guanya la primera Copa d’Europa, que el lidera, que entrena al Barça B i finalment que es lloreja com a grandiós entrenador el seu primer any.
I és que Guardiola és el qui tots hauríem volgut ser des del pati del col·legi: un jugador de futbol amb classe, un líder de l’equip del nostre cor, un campió ambiciós, un home intel·ligent i rigorós, un entrenador prodigiós. I com que el temps és el millor amic del nostres somnis, només ell sabrà quines noves sendes haurà de seguir, a quines noves Ítaques haurà d’arribar, ara que ja és més vell i més savi. De moment, un home emocionat, un home triomfador, un home etern… el que tots voldríem haver estat i voldríem ser. Un heroi. El nostre heroi, Pep Guardiola.
