El meu únic contacte amb el president Pujol va ser amb motiu de la publicació del meu llibre sobre Mn. Pere Ribot, sacerdot i poeta que fou amic seu. Després d’enviar un correu electrònic al seu despatx, vaig rebre una trucada per telèfon en la qual una veu femenina em deia, sense preàmbuls, “li passo el president”. Estava dinant a un restaurant de La Batllòria en aquell moment. Ho dic perquè és d’aquelles coses que et marquen i que recordes perfectament quan succeeixen. Pujol em va resoldre alguns dubtes respecte la seva amistat amb Mn. Pere i em va desmentir algunes informacions errònies -que recentment s’han tornat a reproduir en algun article de premsa.
El fet que Pujol es dediqués a servir Catalunya tant abans com després del seu mandat –abans, arribant a entrar fins i tot a la presó i després, des del seu despatx i amb accions com ara aquesta d’atendre un jove historiador inexpert- indica que el seu compromís amb Catalunya era ferm i convençut. Em crec, també, les explicacions que ha donat. D’una banda aquesta mena d’auca del senyor Esteve amb el seu pare, que el veia com un individu improductiu crematísticament parlant i que considerava que no estava procurant pels seus fills. Hi ha una mena de tendència entre alguns homes de negocis, encarregadets i venedors de cotxes, de concebre a la persona no essencialment capficada en guanyar diners com una espècie de gandul improductiu. I aquesta mala consciència per haver desatès els fills i la dona, que ja havien explicat periodistes com Francesc Marc Álvaro o Salvador Sostres abans que saltés l’escàndol. Tot això m’ho crec, perquè també em crec que Jordi Pujol no és una persona preocupada pels diners, a diferència d’altres polítics de vestits fets a mida i suites en hotels luxosos.
Ara mateix només es pot parlar en ferm de l’herència del seu pare no declarada perquè ell mateix ho ha confessat, però el fet que el 15 de setembre hagin cridat a declarar el seu fill indica que això podria ser només és la punta de l’iceberg i que el president ha fet una retirada a temps per curar-se en salut, marxar a un segon pla i no perjudicar la causa del país. Si bé el no declarar l’herència ja és, en certa manera, un robatori a l’erari públic, pot ser molt més greu el que ja s’està començant a assenyalar: que els fills de Pujol haurien cobrat milionades de comissions per gestions fetes amb l’administració catalana. Quan en un negoci algú et paga una comissió és perquè considera que el teu paper ha estat rellevant i imprescindible en la consecució d’una fita. Cal preguntar-se, doncs, per què es considerava que el paper dels fills del president havia estat rellevant i això es pot començar a emmerdar fort.
Ja he dit que me’l crec i que ho puc arribar a comprendre. És justament perquè molts se’l creuen i se l’han cregut que hi ha aquest punt de decepció que no hi és, per exemple, amb Jordi Cañas. El que passa és que és difícilment justificable que la mala consciència com a pare l’haguem de pagar entre tots, per més bé que ens caigui Pujol, i tenim de pecar de maniqueisme. Iñaki Anasagasti comparava al seu bloc el linxament de Pujol amb la tolerància que hi ha hagut des d’Espanya amb Juan Carlos I, de qui sí que és coneguda la seva afició als calés i a viure a cos de rei -que per alguna cosa ho era. Al cap i a la fi els dos casos tenen semblances: el patriarca que és una figura pública i els seus descendents i parents que reclamen la seva part del pastís i ell els deixa fer. No podem ser nosaltres com ells: si repudiem a Juan Carlos pel seu “laissez faire”, no podem fer els ulls grossos amb Pujol perquè sigui “dels nostres”.
