Per als que venim de l’ecosistema valencià, les declaracions d’Alícia Sánchez Camacho sempre suposen un estímul per a la comparació entre el discurs de qui no ha manat mai (a Catalunya) i els fets dels que porten manant vints anys (al País Valencià). Camacho i el PPC es van negar a assistir als actes institucionals de la diada de l’Onze de Setembre pel to “independentista i de divisió” que suposadament hi imperaven i perquè definitivament Artur Mas se n’havia “apropiat”. Heus ací, però, que un mes després arriba puntual a la cita el Nou d’Octubre per erigir-se de nou en espill de l’ànima tramposa de la senyora Sánchez Camacho.
Els valencians som un dels pocs pobles a Europa que podem presumir d’una data fundacional concreta i documentada. El 9 d’octubre de 1238, el rei en Jaume entrava a la ciutat musulmana de Balansiya, la capital del que mesos després, en acabar la conquesta, es constituiria com a nou Regne de València. I també devem ser els valencians un dels primers pobles que van celebrar una diada “nacional”, perquè les commemoracions de la conquesta se celebren des de ben antuvi. La primera celebració del Nou d’Octubre a la ciutat, amb una processó fastuosa, va tenir lloc amb motiu del centenari de 1338 i, des d’aleshores, les cròniques són profuses, amb especial incidència en els diversos centenaris posteriors. Amb el pas dels anys i dels segles, les connotacions patriòtiques dels actes van anar guanyant terreny a les religioses, fins que el tall brutal del 1707, amb el Decret de Nova Planta, va condemnar a l’ostracisme la diada anual, i amb prou feines es van poder organitzar actes per als 5è, 6è i 7è (aquest, en 1938, esdevingué un acte d’exaltació de la República en plena guerra) centenaris. Tanmateix, des del 1891 i sota l’impuls d’una Renaixença titubejant, els joves de Lo Rat Penat instauraren l’homenatge anual a la llavors nova estàtua del rei en Jaume al Parterre de la ciutat de València. Durant la dècada de 1940, amb Franco ja dins de casa, a les celebracions al Parterre només acudia una breu colla de joves universitaris i militants de Lo Rat Penat entre els que començava a destacar la figura de Joan Fuster.
I en aquest punt ens trobàvem quan el 1976 la Taula de Forces Polítiques i Sindicals del País Valencià (l’oposició d’esquerres, empeltada de fusterianisme, tot i que una bona part només fóra en aparença) va proclamar la data com a Diada Nacional del País Valencià. L’any següent, el Plenari de Parlamentaris ho confirmava i feia una crida a una gran manifestació per la Llibertat, l’Amnistia i l’Estatut d’Autonomia. La celebració, històricament municipalista, s’estenia així a tot el país. Durant els anys de la transició, l’anomenada Batalla de València, el Nou d’Octubre fou una data dominada per la violència blavera, amb agressió al batlle socialista Ricard Pérez Casado inclosa el 1979. En la dècada de 1980, assolida l’Autonomia, la diada es va consolidar amb l’anomenada “processó cívica” que s’inicia amb el tradicional descens de la Senyera pel balcó de l’Ajuntament, un acte mancat de cap mena de nervi social o reivindicatiu. La Diada Nacional del País Valencià s’havia convertit en l’insuls Dia de la Comunitat Valenciana. Fou l’època de la baixada de pantalons dels dirigents socialistes, que el primer que feien cada matí era llegir la influent i barroera columna de María Consuelo Reyna a Las Provincias amb un vàter ben a prop per si aquell dia la lletra anava forta. És així com es va anar consolidant una diada curiosa en la que la processó institucional del matí estava dominada per la presència dels càrrecs polítics, dels empresaris i l’alta societat valentina, i dels cadells del blaverisme i l’extrema dreta. A la vesprada eren el nacionalisme i els moviments d’esquerra els que prenien el carrer en una manifestació reivindicativa anual. La majoria de valencians, però, aprofitaven les darreres hores de platja de l’any.
L’arribada de Rita Barberá al capdavant del cap-i-casal només feu que accentuar aquesta dicotomia. Com a primera decisió instaurà una missa –‘Te Deum’, en diuen- a la Catedral en el recorregut de la Senyera. I a partir de 1995, la processó es va allargar per rendir visita al nou virrei, Eduardo Zaplana, al Palau de la Generalitat. Cada any, un regidor de l’Ajuntament és portador de la Senyera. Recentment, alguns membres de l’oposició han reclamat poder portar-la sense haver d’entrar a la Catedral, argumentant que un ofici religiós no s’adiu amb una commemoració institucional en un Estat laic. Enguany, però, Barberá s’ha tornat a oposar a aquesta demanda del portaveu de Compromís a l’Ajuntament, Joan Ribó, argüint una tradició feta a mida de la seua bossa de Louis Vuitton, com es pot comprovar en el resum històric suara apuntat. Es així com es nega qualsevol iniciativa que faça més inclusiva la festa, més oberta per a tothom. La festa -totes les festes de la ciutat- estan controlades amb ma de ferro per la senyora batllesa i el seu sectarisme ideològic.
Fa sis anys, però, una colla de joves va decidir reivindicar el seu dret, com a valencians, a assistir als actes institucionals de la diada del seu país. Eren “xiquets” d’escassos vints anys i militaven en el Bloc Jove. Un d’ells m’explicava fa uns dies com els primers anys anava “de caguera” la setmana d’abans… i la de després! Llavors eren pocs, i els amos i senyors del carrer cada matí del Nou d’Octubre, blavers i feixistes del GAV i España 2000, no van voler acceptar que els “catalanistes, renegats i antivalencians,” assitiren a “la seua festa”. Les intimidacions i les agressions, sota la mirada indulgent del PPCV, van fer d’aquelles primeres diades tota una heroïcitat per a una jovenalla que no feu cap passa enrere. Amb els anys i la presència dels cossos de seguretat, s’han fent forts i s’han mantingut drets. Cada any són més els valencians que assisteixen a la convocatòria del Bloc, i ara també de Compromís, fins aconseguir que els amos de sempre es posen nerviosos i accentuen el seu cinisme. Dies enrere, uns militants del GAV presentaren un escrit al registre del Ministeri de l’Interior per oferir-se a “prestar col·laboració i ajuda a les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat durant el recorregut i la Processió Cívica, per mantindre els pilars de civisme de l’acte, contribuint a mantindre l’orde i el respecte envers les nostres senyes d’identitat”. Els piròmans oferint-se als bombers per apagar el foc.
Aquest Nou d’Octubre tornarem als carrers de la ciutat a exercir els nostres drets com a valencians, de matí i de vesprada. I aprofite per convidar Alícia Sánchez Camacho a acompanyar-nos i comprovar en primera persona com s’allibera una diada veritablement segrestada.
