El 8 de desembre del 1991, en un casalot al bell mig dels boscos de Bielorrússia, es van signar els anomenats “acords de Belaveja” (Белавежскія пагадненн, en Bielorrús). La signatura era dels presidents de les, aleshores, repúbliques soviètiques Ucraïna, Bielorrússia i Rússia.
Aquells acords, de facto, enterraven la URRSS. La idea era simple: crear una mena d’unió lliure, formada per estats lliures i que establissin relacions multilaterals entre ells respectant la sobirania de cadascun. L’anomenada Comunitat d’Estats Independents. Una signatura portada a terme amb la màxima discreció i fins i tot comptant amb el desconeixement del secretari general del PCUS i president de la URRSS, Mikhaïl Gorbatxov. Una firma, doncs, a traïció. De fet, era tan discreta, que acabades les negociacions i plasmada la firma sabien que ho havien de comunicar al món però no sabien a qui trucar primer, literalment. Van optar per trucar a George Bush. A partir d’aquí, tot va anar bastant sol i en pocs dies dimitia Gorbatxov i es dissolia la URRSS.
Durant la negociació les tensions estaven servides. Rússia pretenia un control clar de la zona i, en canvi, pocs dies abans, Ucraïna havia votat en un referèndum a favor de la seva independència.
Cal recordar que moltes sitges de míssils nuclears estaven allotjades al país del blat i del blau cel i això, per a Rússia, era un problema a l’hora de cedir sobirania. El tema era complex i la proposta russa era respectar les fronteres a canvi de que Kyev els cedís l’armament.
Finalment, Ucraïna, tot i ser fundador de la CEI mai en fou membre permanent, doncs la voluntat d’acostar-se a Europa i a la OTAN ja era present -i els USA i la Berlín reunificada també els picava l’ullet als ucraïnesos-. El CEI ha estat un artefacte poc útil, només n’han acabat formant part aquelles repúbliques exsoviètiques amb un pes relatiu petit, tan en territori com en economia i armament -llevat de Rússia, òbviament-. No poder-hi sumar de ple dret a Ucraïna -la segona república més gran i potent, amb diferència, respecte de tot l’estol soviètic- ja augurava que això del CEI, probablement, no passaria a fer res més que el paper de la trista figura. I així ha estat.
Atrapats els bàltics definitivament per l’òrbita malanomenada “occidental”, Ucraïna va quedar a la intempèrie i a mercè de l’estira i arronsa dels dos hemisferis polítics, el d’occident i el d’Orient. És un país transfronterer que ha viscut fams, genocidis, una catàstrofe nuclear sense precedents i, sobretot, la corrupció dels seus líders. Durant una bona època fou l’habitació dels mals endreços de la URRSS i va alimentar tota la potència amb el seu blat, a preu de saldo i amb la població sotmesa a l’espoli.
Ucraïna és un país amb unes desigualtats enormes, amb una bretxa social, identitària, ideològica i un estat d’ànim general més aviat baix, Kíev intenta ser una capital assimilable a qualsevol altre punt de referència europeu. Les generacions més joves han après l’anglès i s’esforcen en atreure visitants d’arreu. A les parades de souvenirs, papers de vàter amb la cara de Putin estampada a mode de burla i reivindicació. Darrera de l’edifici del ministeri d’hisenda hi ha un mur pintat amb dues figures humanes, esquena contra esquena però agafades de les mans: les dues ucraïnes que aprenen a viure en pau. Els russòfons de l’est i els proeuropeus -allà també anomenats “nacionalistes”- de l’oest.
Sigui com sigui, la població ucraïnesa ha estat sotmesa a aquestes tensions que s’han traduït en forma d’aldarulls, invasions encobertes, assassinats, la compra dels seus líders, etc. Passejant per la capital es troben gran quantitat de carros de combat i míssils exposats, així com el record dels que van morir reprimits per l’Estat a la revolució de l’euromaidan el 2013. A una mitja hora en cotxe al nord de Kyev encara hi ha dempeus el que es coneix pels autòctons com “el museu de la corrupció”, la que fou la casa de l’expresident Víktor Ianukòvitx que estava al capdavant del govern durant aquell esclat proeuropeísta. Un autèntic monument a la vergonya, amb els poms de les portes banyats en or, amb un pa d’or massís a l’entrada, desenes d’habitacions de luxe, una bolera pròpia, un spa i uns jardins propis de fantasia i trufats de detalls decoratius extravagants. La llegenda explica que Ianukòvitx enviava la policia a matar joves kievites des del jacuzzi de casa seva i, a jutjar per les extravagàncies que s’hi poden veure -decorades personalment per la dona de l’expresident-, a ningú li estranyaria que fos així.
Una vegada, Gorbatxov digué en una entrevista, que el desastre de Txernòbil fou l’autèntic inici de la desintegració de la URRSS. És possible. La decadència d’aquell imperi quedava el descobert aquell 26 d’abril de 1986, només quatre dies abans del seu gran dia, l’1 de maig, el dia del treballador. La erupció nuclear va deixar un rastre de desolació. Encara, a l’escola de la ciutat de Prípiat hi ha 3000 màscares antigàs que havien de servir perquè la canalla es protegís. No les van arribar a utilitzar mai perquè els van evacuar dient-los que en pocs dies tornarien. Un desastre fruit de la cobdícia, l’ambició i la mentida. L’escena continua allí, congelada en el temps. I fa feredat.
Des de finals de la segona guerra mundial s’instaurà la pugna dels dos hemisferis, els dos representaven models econòmics i d’organització social diferents. La OTAN era la guàrdia de corps del capital i la URRSS i Xina el bastió del comunisme. Al darrera de tot plegat, però, hi havia la batalla per el poder, com sempre. Ara el model econòmic soviètic ha quedat reduït a la mínima expressió i aïllat en països com Corea del Nord però l’amenaça és una altra i les tensions segueixen degudes al control dels recursos naturals davant la més que probable escassetat energètica. La pugna de models econòmics ja no serveix d’excusa, el capitalisme ja és pràcticament hegemònic. Però l’estira i arronsa no s’acaba i sempre, sempre, ho acaben pagant els mateixos.
Els ucraïnesos volen viure tranquils, volen ser pròspers i volen ser un actor que parli de tu a tu a la comunitat internacional. Com qualsevol altre. Deixeu-los en pau d’una vegada.
