Un anunci d’una cervesa ens lloa aquests dies la capacitat que tenim els catalans de fer “negocis” i “projectes” en un tovalló de paper. M’imagino que els seus autors volen subratllar aquest caràcter tant fresc i obert dels mediterranis, dues coses que queda molt progre ressaltar-les.
Bé, doncs a mi m’entristeix que siguem el país del tovalló de paper. On sembla que tot es pot improvisar i fer de qualsevol manera. A alguns els deu alegrar que es pugui dibuixar el traçat del túnel de Bracons en un tovalló de paper. Suposo que són els mateixos que van escriure el llistat de consellers del tripartit també en un tovalló de paper. Ahir al migdia, a Palau, Montilla i Chaves deurien pactar els traspassos en un tovalló de paper, tacat de llànties d’oli fregit de “pescaíto”. I així ens va.
Els del tovalló de paper són els mateixos que a l’escola feien els deures amb ditades als folis, gargots i faltes d’ortografia. L’ESO no els obligava a més, “l’important és que el nen o nena s’expressi”. A l’altra banda, la minoria neta i polida, la dels deures en perfecte estat de revista. La minoria de l’esforç. Els primers de la classe, sí i què? Els que procuràvem presentar els treballs sense embrutar ni el foli ni la llengua. Som els que no ens agrada escriure res en un tovalló de paper.
