Ahir, 13 de març, va fer deu anys de l’elecció del papa Bergoglio com a nou bisbe de Roma.
José Manuel Vidal escrivia aquest estiu a Religión Digital que «tots els papes han tingut adversaris interns i externs. Però la diferència de Francesc amb Joan Pau II o Benet XVI, és que no només té adversaris, sinó enemics declarats i públics» que «formen part de l’alta jerarquia». El més greu és que la primavera del papa Francesc i el seu esperit renovador tenen enemics al si de l’Església que «volen sabotejar les seves reformes»
I és que Francesc és el papa de les perifèries, no de la Cúria, que vol a l’Església pastors i no prelats. És el papa dels pobres, no dels poderosos, és el papa de l’aggiornamento, no de la nostàlgia. És el papa que ha anat a Lampedusa a trobar-se amb els refugiats, que denuncia els qui tenen les mans tacades de sang i que amb els seus negocis armamentístics provoquen la guerra o la misèria. El papa que ha demanat una sortida col·lectiva de la crisi, sense deixar ningú enrere i ha denunciat que mentre augmenta la riquesa, també augmenta la desigualtat. «El problema econòmic més important és que avui manen les finances», ha dit. «L’especulació és una malaltia perquè perjudica sempre l’altre». I encara, el papa està decidit a fer canvis en l’Església, tant en la litúrgia, com en l’economia, per evitar la corrupció i també per reformar la Cúria.
Bergoglio no és el papa de l’establishment, i és atacat per aquells que, amb malícia i aprofitant que el veuen en cadira de rodes, ja somien un nou conclave per escollir un nou bisbe de Roma i traure’s del damunt un papa profeta. Ha estat qualificat malèvolament pels seus enemics d’heretge i usurpador. També l’han acusat de fer política, i en el llibre El Pastor, de Sergio Rubin i Angela Ambrogetti, Francesc respon: «Que sí, que estic fent política, perquè tothom ha de fer política. el poble cristià ha de fer política». I afirma: «Quan llegim el que deia Jesús, comprovem que feia política».
Acusat pel poder econòmic, explica en el mateix llibre: «No estic en contra del mercat sinó a favor del que Joan Pau II definia com economia social del mercat. Això implica la presència d’una pota reguladora que és l’estat, que ha de fer de mitjancer entre les parts». Per això, «la taula econòmica amb dues potes no funciona. La taula econòmica amb tres potes, sí: l’estat, el capital i el treball».
També ha estat qualificat d’antiespanyol, pel fet d’haver afirmat en el bicentenari de la independència de Mèxic, que «la independència és afirmar la llibertat i la llibertat és un do i una conquesta permanent», i perquè demanà «humilment perdó pels crims contra els pobles originaris durant l’anomenada conquesta d’Amèrica». Francisco Marhuenda va arribar a escriure a La Razón que «l’Esperit Sant es va confondre i els cardenals elegiren un candidat catastròfic».
Francesc és un regal que Déu ha donat a l’Església i al món. És el papa de la sinodalitat. que vol donar un paper més rellevant a la dona, i que posa l’Evangeli i els pobres al centre de l’Església. És el papa que lamenta que «molts creients es refugien en els dogmatismes per defensar-se de la realitat», i que s’ha atrevit a donar un toc d’atenció als nostàlgics i a dir que «el Concili que recorden més alguns pastors és el de Trento”. També ha afirmat amb valentia que «criminalitzar les persones amb tendències homosexuals, és una injustícia», que «condemnar una persona així és un pecat». I pel que fa als abusos sexuals per part de membres de l’Església, ha assenyalat que «no només és un delicte, sinó un delicte greu amb un dany irreparable» i que «no hi ha prou en demanar perdó».
Amb la mort de Benet XVI s’ha desencadenat amb més força i virulència aquesta guerra bruta plena de prejudicis i falsedats, amb alguns cardenals i bisbes com a instigadors. El papa s’ha vist obligat a denunciar que «els qui instrumentalitzen Benet XVI són gent sense ètica, són gent de partit, no de l’Església». El mateix cardenal Porras, arquebisbe de Caracas, ha dit que els qui maquinen contra Francesc «estan buscant un nou papa per fer enrere les seves reformes».
Francesc és bona notícia de l’Evangeli i profeta d’esperança per al nostre món i per al nostre temps. Amb el seu ministeri episcopal renovador i reformador d’aquests deu anys, el papa Bergoglio està portant l’Església per nous camins d’esperança, aggiornamento i fraternitat. Com a cristians, ara més que mai, i davant dels atacs que rep, cal fer-lo costat.
Conscient de les dificultats que troba per implantar les reformes a l’Església i dels atacs que rep, fa uns dies el papa Francesc deia a un grup: «Els agraeixo el seu recolzament en la pregària. Realment ho necessito perquè aquest treball no és fàcil». I és que amb els seus gestos i les seves paraules, el papa ens assenyala el camí de l’Evangeli.
