Diumenge quan Benet XVI arribi a la Sagrada Família i vegi, davant d’ell i per primera vegada, l’obra definitiva de Gaudí, potser s’estarà obrint un nou escenari en la relació complexa entre Catalunya i el Vaticà.
La darrera i única visita d’un Pontífex a Catalunya, l’any 1982, es descrita per l’expresident Pujol com a amarga: Catalunya, en plena afirmació nacional s’esperava molt més d’un Papa polonès que sabia perfectament que era una nació sotmesa. La indiferència de Joan Pau II cap a la cultura catalana va anar acompanya d’uns dies de temps infernal, i fins i tot la seva anada a Montserrat es va tenyir de dol per la mort de dos joves que havien pujat a la muntanya per veure’l.
Però la nul·la sensibilitat per Catalunya – o més ben dit, la única consideració del nostre país com una part d’Espanya – ha estat una constant vaticana, acompanyada per la nostra poca capacitat d’influència davant la Santa Seu i fins i tot, per una corresponent girada d’esquena del catolicisme català cap a l’oficialitat eclesiàstica. Després dels anys del Borgia – la chiesa romana in mani dei catalani! – es va practicar una política pròpia de l’acontentament del catòlic rei d’Espanya. El nomenament dels bisbes a Catalunya – amb l’habitual absentisme de la seva seu – va ser un constant despropòsit que, casualitats de la vida, coincidia amb els anys de decadència i derrota del país. Hauríem d’esperar a la Renaixença, als bisbes Torres i Bages i Morgades, el canonge Cullell i mossèn Cinto Verdaguer o un andalús com l’arquebisbe Urquinaona, defensor dels interessos dels catalans al Senat. Catalanisme i església es donen la mà: Catalunya serà cristiana o no serà. No obstant, tampoc en aquells moments Roma va girar la vista cap a Catalunya. I tot i comptar amb un Cardenal Vidal i Barraquer, el tortuós segle XX no va millorar-ho gaire.
Amb aquest bagatge, i en ple nacionalcatolicisme oficial, l’església catalana de base – que clamava per uns bisbes catalans – va acollir amb fervor el Concili Vaticà II i el pontificat de Joan XXIII que a la seva famosíssima encíclica “Pacem in terris” es referia a les nacions sense estat. La lectura més progressista, i fins i tot informal, de l’aggiornamento juntament amb el poc que s’esperava de Roma, van anar separant, encara més, els camins. De nou, la posició fermament patriòtica d’alguns bisbes catalans permetia mantenir l’esperança en un país secularitzat i amb poques veus cristianes. Les decisions equivocades, quan no bel·ligerants, han estat moltes. La divisió de l’Arquebisbat de Barcelona – que havia arribat a ser juntament amb Milà, el més populós – en tres seus, la segregació de les parròquies de la Franja – provocant el conflicte de l’art sacre que encara s’arrossega – i principalment, l’ignorància de la Tarraconense i la seva personalitat, són alguns dels episodis recents d’aquesta complexa i, no especialment bona, relació entre el país i Roma.
Evidentment, tot això s’ha anat adobant amb l’actitud irresponsable dels nostres governants. El primer tripartit, sense perdre ni un segon s’apressà a tancar la delegació de Catalunya a Roma, oberta precisament per redreçar aquesta incomprensió, alhora que enviava a veritables irresponsables a sol·licitar que el Sant Pare tingués un gest amb Catalunya. Malgrat els somriures del palau episcopal de Barcelona, el sectarisme i l’anticlericalisme tronat de membres i partits del govern es fa notar fins i tot ara, quan el President Montilla, a la desesperada, vol pescar entre el vot catòlic.
Per això, quan diumenge Benet XVI es dirigeixi a Barcelona i al món pronunciant l’Introit de la Missa de Dedicació de la Sagrada Família en català – i el Matí Digital i aquest cronista seran allà per explica’ls-hi – caldria que s’obrís una nova porta entre un país lliure que neix sobre unes fondes arrelsi una Església mil·lenària.
