El papa emèrit Benet XVI ha mort. Feia mesos que el seu estat de salut estava deteriorat, la seva veu s’havia debilitat, els moviments s’havien tornat lents i les seves forces no el seguien. Com ha dit diverses vegades el seu secretari en aquests últims anys Benet XVI s’estava «apagant lenta i serenament com un ciri», i ha estat sempre en pau amb Déu, amb ell mateix i amb el món, mentre s’interessava per tot i mantenia el seu fi sentit de l’humor. Al llarg de la seva llarga vida, a més del seu ministeri episcopal, Joseph Ratzinger s’ha dedicat a la pregària, l’estudi, la música, la lectura i la docència. El passat 16 d’abril havia fet els 95 anys.
La renúncia del papa Benet a la Seu de Pere fa pràcticament deu anys va ser una sorpresa, pel fet que no estàvem acostumats a una decisió com aquesta. Des del segle XV, amb Gregori XII, no hi havia hagut cap bisbe de Roma que hagués presentat la seva renúncia. I amb tot, aquesta notícia hauria d’haver estat normal. De fet, el Codi de Dret Canònic, al cànon 332.2, ja preveu la possibilitat d’aquesta situació, sempre que sigui lliure i manifestada formalment, com va fer ell l’11 de febrer de 2013.
Benet XVI va reconèixer en la seva renúncia que el seu vigor, de cos i d’esperit, per la seva edat avançada, ja no era el que calia per exercir de manera adequada el ministeri de Sant Pere. Sempre he cregut que aquesta renúncia diu molt a favor de la seva honestedat, per no voler eternitzar-se al Vaticà en fallar-li les forces.
Nascut el 16 d’abril de 1927, Joseph Ratzinger va ser considerat un intel·lectual de primera fila. Va estudiar Filosofia i Teologia a Freising i a la Universitat de Munich, va ser professor de les Universitats de Bonn i Münster i ocupà la càtedra de teologia dogmàtica a Tubinga. El 1951 va ser ordenat sacerdot i més tard assistí com a expert al Vaticà II per assessorar el cardenal Frings, arquebisbe de Colònia. El 1972, juntament amb els teòlegs Hans Urs vos Balthasar i Henri de Lubac, fundà la revista Communio. El papa Pau VI el va nomenar arquebisbe de Munich i Freising el 1977 i el va crear cardenal aquell mateix any.
El 1981 Joan Pau II va nomenar el cardenal Ratzinger Prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe. Finalment, el 19 d’abril de 2005, els cardenals reunits en Conclau van elegir-lo com a 265è successor de Sant Pere com a bisbe de Roma. Durant el seu ministeri va escriure les encícliques Deus caritas est (2005), Spe salvi (2007) i Caritas in veritate, (2009).
Amb valentia profètica, el 1969, el jove teòleg Joseph Ratzinger deia: «De la crisi actual emergirà una Església que haurà perdut molt. Esdevindrà més petita i haurà de recomençar gairebé des del principi. Ja no serà capaç d’habitar en molts edificis que havia construït en temps de prosperitat, ja que el nombre de fidels disminuirà, perdrà també gran part dels privilegis socials». I lluny de caure en el pessimisme, afirmava: «No obstant això l’Església trobarà de nou i amb tota l’energia, allò que li és essencial, allò que sempre ha estat el seu centre: la fe en el Déu U i Tri».
Ratzinger va ser també el primer papa que s’enfrontà amb valentia als escàndols de pederàstia al si de l’Església. En una carta als bisbes d’Irlanda expressava obertament «la vergonya i el remordiment que tots sentim» per aquests escàndols, i denuncià públicament el fet que alguns bisbes havien fracassat a l’hora d’aplicar les normes sobre els delictes d’abusos sexuals als joves. Encara va ser més clar en el seu viatge a Portugal, on afirmà que el perdó no substitueix la justícia, i manifestà el seu desig d’aclarir els abusos sexuals, castigar els culpables i recolzar les víctimes. De fet, com ha dit recentment Sebastià Alzamora Benet XVI, «al contrari del que se sol dir, sí que va actuar contra la pederàstia».
En els vuit anys de pontificat, Benet XVI visità entre molts altres països, Alemanya, Turquia, EEUU, Austràlia, Polònia o Brasil, i també el País Valencià durant l’Encontre Mundial de les Famílies, el 2006, uns dies després del terrible accident del metro a la ciutat de València, i Catalunya, per a la Dedicació del temple de la Sagrada Família.
Durant els últims dies de vida del papa emèrit, tota l’Església ha pregat perquè el Senyor el consolés i l’enfortís en aquest seu testimoniatge d’amor a l’Església. I ara el bon Déu haurà acollit al seu Regne aquest «humil treballador de la vinya del Senyor», tal com ell mateix es va presentar en ser elegit bisbe de Roma.
