Tenia cinc anys. Hi ha dies que només hi ha lloc per a la desesperança, i aquest n’és un. La filleta ha trobat la seva mare morta amb un ganivet clavat a l’esquena. Podria molt ben ser que es despertés a mitjanit i cridés la seva mare, o que presenciés el crim del seu pare i romangués amagada totes les hores nocturnes. Fins que s’ha fet de dia.
Tenia cinc anys. A les vuit del matí ja era a escola. Què hi feia tan d’hora? Els nens no es desperten sols si no dormen angoixats. Qui l’ha calçat? Qui l’ha vestit? Si han de bufar-li les sopes i amorosir-li el coixí! El camí de l’escola potser és l’únic que coneix. En aquesta ocasió l’ha fet sola i ha dit als mestres que el papa ha mort la mama. No ha dit que la mama no es belluga i té un ganivet clavat a l’esquena. Quantes escenes ha hagut de suportar aquesta nena! I quanta soledat!
“Tenia cinc anys, i pels viaranys, com la perdiueta, de l’alba a la nit corria amb delit més maca, pobreta! El rostre preciós; or el cabell ros, la pell setinada; les dents pinyonets, els ulls estelets; de tots estimada”. Quin futur li espera, ara? Com recordarà la seva mare? Hi ha dies que ens inclinem a creure que en aquest món sagnant tota alegria és obscena.
Qui ens pot redimir? Quin Déu s’emmerdaria a fer-ho si som pitjor que els cucs! Tant de bo fóssim escurçons o rates! Abdico de la meva llibertat. Que transcorrin ràpidament les dues o tres dècades de vida que em deuen quedar, que estic cansat de buscar l’estel del nord en aquesta nit nostra, tan obscura.
Tenia cinc anys i ja ha hagut de suportar un sofriment tan esborronador que la majoria d’adults no coneixerem mai. Jo no em rebel·lo contra Déu sinó contra l’home, contra mi mateix. De quin fustam tan tort estem fets els humans!
Calma, Pinós, calma! que la desesperació de la misericòrdia de Déu és un pecat contra l’Esperit Sant. Però que difícil que es fa mantenir l’esperança davant del sofriment d’una nena de cinc anys, que amb prou feines pot explicar-se el que ha passat. Li falla la gramàtica. Si ens falla a nosaltres, que hem llegit una mica, com no li ha de fallar a ella!
“Ma filla entrava al dematí. Quin instint a la cambra la guiava? Era com l’àngel nadalenc que en la mà del seu goig sosté la palma i ha dit: Veniu, pare, a mirar la neu i la blavor de les muntanyes”. Hi ha dies que només hi ha lloc per a la desesperança; i solament podem trobar un petit refugi en Chesterton. Aquest n’és un.
