“Monarquia? República? Catalunya!” El líder de la Lliga Regionalista Francesc Cambó va pronunciar aquesta històrica frase, en un míting al Teatre Bosc al novembre de 1918, quan, amb la victòria aliada a la Gran Guerra, tothom flairava una primavera de les nacions que, sens dubte, havia de passar per una Catalunya que s’havia mostrat majoritàriament i entusiàsticament aliadòfila. A més, s’havia viscut un 1917 convuls i s’engegava la campanya per l’Estatut de 1919. Però tot seria una oportunitat perduda més: Llàstima que Cambó, oblidant el fons de la seva frase, apuntalés la monarquia alfonsina que es trobava en un dels seus moments més dèbils, acceptés ser dues vegades ministre – si bé, durant pocs mesos i amb pocs resultats concrets – i encara l’any 31, poques setmanes abans de la proclamació de la República, intentés, amb els mauristes, constituir un Centro Constitucional que salvés al Rei.
També el president Lluis Companys, davant l’anul·lació per part del Tribunal de Garanties Constitucionals de la República de la Llei de Contractes de Conreu que havia aprovat el Parlament de Catalunya i que havia estat recorreguda davant l’alt Tribunal per l’Institut Agrícola de Sant Isidre, en un context de dretanització del govern, amb l’entrada de dos ministres de la CEDA a l’executiu i d’enfrontament entre governs va proclamar l’Estat Català, dins la República Federal Espanyola… oferint Barcelona, valgui l’aclariment, per salvar la II República Espanyola! La fallida proclama va acabar amb el govern empresonat i l’Estatut del 32 suspés.
I si faltessin més exemples podríem anar-hi sumant el general Joan Prim i Prats, a qui un tret de trabuc va impedir donar la benvinguda a un jove rei que havia trobat a Itàlia, Amadeu de Savoia; al primer president de la I República Estanislau Figueras, que va dimitir amb aquell rotund “Estic fins als collons de tots nosaltres!”; passant pel marquès de Tarradellas, que havia marxat a l’exili com a conseller d’un govern republicà i tornà a Catalunya fascinat per aquell altre jove rei, Joan Carles I, que, entre d’altres prodigis, havia fet un discurs en català al Saló del Tinell o, algú ho havia de dir, el diputat Joan Tardà que encara no ha descobert que està fent més per acabar amb els borbons Pedro J. Ramírez i el seu diari, que no pas ell amb els seus estirabots i les seves preguntes parlamentàries sobre les despeses reials.
El debat entre la forma d’estat monàrquica o republicana per Espanya ha estat, històricament, l’etern debat en que han caigut les forces polítiques d’aquest país, des de la Gloriosa fins als nostres dies i així va esdevenir-se amb el documental, llargament esperat i moltes vegades muntat i desmuntat, “Monarquia o República?” que finalment va emetre TV3 la setmana passada. Aquest treball, dels acreditats Armengou i Belis va demostrar que, en aquell moment, TVC ha fet de substitutiu de TVE (o qualsevol de les privades) programant un debat estrictament espanyol. El parany, novament, va fer que catalans – monàrquics o republicans – quedessin atrapats en una discussió de ribets bizantins sobre la millor forma d’estat per a l’estat espanyol sense entrar, per res, a l’arrel del problema, que és què hi ha de fer Catalunya a Espanya i si el nostre país ha de tenir dret a decidir quina ha de ser aquesta relació, com volen fer els escocesos (que en cap moment discuteixen si Elisabet II ha de ser o no, la seva cap d’estat). Poden estar tranquils el PP i la Casa Reial, mentre els catalans ens entretinguem en reis o presidents de la república, Espanya continuarà unida. Com la volien Franco i el doctor Negrín, per cert.
