El passat no és cap romanço, va esdevenir-se de debò i nosaltres hi vam ser. Es conjuga en pretèrit, però no es va acomplir en va; deixa petja, ens afaiçona personalment. Som el que hem viscut, som el que hem vist, el que hem escoltat i el que hem fet o deixat de fer. Com diu el títol d’una novel·la de Theodor Kallifatides, el passat no és un somni.
Terrassa, 7 de febrer de 1971. Temps era temps. Són les sis de la tarda. Davant dels accessos del Pavelló d’Esports de la Sagrada Família hi ha un cert enrenou. Està arribant força gent de Barcelona i han vingut autocars de Vic i de Girona. S’han format cues. El concert ha de començar a dos quarts de vuit. Se sent fressa de cascs sobre les llambordes i apareixen una vintena de grisos a cavall exhibint les porres penjades del cinyell. Com a convocant del recital figura Càritas de la Parròquia de Sant Llorenç, però els promotors són el Comitè de Solidaritat amb els Presos Polítics i diverses entitats de Terrassa, com la llibreria l’Àmfora, Òmnium Cultural, Els Amics de les Arts i Joventuts Musicals o el Retaule Artístic.
A dos quarts de set els voluntaris del servei de seguretat estan desbordats i deixen passar la gent sense demanar les entrades. S’han venut 3.098, número que correspon a l’aforament del recinte, però allà s’han congregat prop de quatre mil persones. El pavelló és ple a vessar. Hi ha estudiants amb melenes, dones amb fulards violetes, treballadors, gent gran. Entre les primeres files es poden reconèixer l’Ovidi Montllor, Lluís Llach i Quico Pi de la Serra. Al davant de tot, a terra, seuen nois i noies escoltes.
Passades les vuit del vespre Raimon surt a l’escenari. És ell qui ha convençut Pete Seeger per fer una gira de concerts per Espanya. Anuncia als assistents que les autoritats l’han prohibit cantar i presenta el concert. Llavors surt Pete Seeger amb el banjo i el pavelló li regala una ovació de gala. El cantant saluda i anuncia la primera cançó, Guantanamera, que «va ser escrita per un home a l’exili. Tots nosaltres estem a l’exili ara, en el present i en el futur», explica. Al seu costat hi ha un jove que fa d’intèrpret. Segueixen Wimoweh, El desembre congelat —que canta en català—, Little boxes, Last Train to Nuremberg,… Moltes són corejades pel públic, que les coneix gràcies a les versions catalanes de Xesco Boix. Després de gairebé dues hores Seeger acaba amb We Shall Overcome. Un moment d’apoteosi col·lectiva.
Com tots el joves de tots els temps, els boomers vam obrir la finestra al món i vam cridar que el volíem canviar. Amb l’adultesa vam començar a participar com a protagonistes en la vida social, política i cultural. I van anar arribant les desil·lusions i els desenganys. És llei de vida. Durant gairebé cinc dècades vàrem decidir, legislar, canviar, idear, fer i desfer, i vam topar de morros contra la realitat humana, que a vegades sembla tan poc humana, i que no acabarem mai de comprendre.
A més de les experiències personals tocants a família, estudis, amistats, feina, viatges, amors i desamors, durant els primers cinquanta anys de la nostra existència hem passat i hem viscut un garbuix de fites, etapes, cicles, nous costums i mainstreams ideològics que ens han empremtat: la lluita antifranquista i obrera a Espanya i Catalunya, els moviments estudiantils encetats a Berkeley i París, el post-Concili Vaticà II i la guerra freda, la Caputxinada i els hippies, l’arribada a la Lluna i la cursa espacial, l’eclosió del moviment feminista i l’escoltisme, la Primavera de Praga i la Guerra del Vietnam, el Watergate i el cop d’estat a Xile, el ‘sexe, drogues i rock and roll’ i la Nova Cançó, les guerres d’Israel amb els països àrabs i la crisi del petroli de 1973, la transició democràtica espanyola i la caiguda del Mur de Berlín, Joan Pau II, els Jocs Olímpics de Barcelona i Jordi Pujol, la irrupció dels PC’s, la telefonia mòbil i internet, el neoliberalisme de Reagan i Thatcher i el desencadenament de la globalització, la Guerra de Bòsnia i el genocidi de Ruanda, el descobriment de la matèria fosca i l’expansió de l’univers, la progressió i arrelament de la consciència ecològica, la postmodernitat, amb el seu subjectivisme a ultrança, els atemptats de les Torres Bessones i la seqüenciació genòmica. Vet aquí els solatges que han donat cos, sabor, color i graus al vi de la generació boomer.
Lincoln Memorial de Washington, 18 de gener de 2009. Cerimònia inaugural de la presidència de Barack Obama, dos dies abans de la seva investidura. Pete Seeger, amb vuitanta-nou anys, canta el This Land is Your Land de Woody Guthrie amb el seu net i amb Bruce Springsteen. La Guerra de l’Irak, iniciada el 2003 per acabar amb unes armes de destrucció massiva que van resultar de ficció, encara no ha acabat. La crisi econòmica que assolarà el món durant uns anys tot just acaba de començar amb l’esclat de la bombolla immobiliària als EUA. I encara estan per arribar Donald Trump, la policia espanyola atonyinant els catalans l’octubre de 2017, la invasió d’Ucraïna i l’horror de Gaza.
Som on érem. Amb el pas del temps vam deixar de treure el cap per la finestra amonestant el món. Ara, amb els cabells blancs, hem acabat per tancar-la. Uns altres han pres el relleu i miraran de canviar les coses de bell nou. Desencís, amargor? No, la vida, la nostra feréstega i costeruda vida estimada, la que hem viscut, la que ara podem pouar i gustejar: el passat, el nostre passat. Que no ha sigut un somni.
