Sóc pessimista. Ho van poder veure la nit de diumenge els meus seguidors Twitter i els amics amb els que ens vam intercanviar whatsapps . Vaig creure que CiU obtindria una majoria prou important i que ERC seria segona força amb claredat, potser amb els 21 que ha obtingut –bona notícia de la nit, per primera vegada l’esquerra nacional i el segon partit del Parlament són netament independentistes–i vaig creure que hi hauria dos terços de diputats sobiranistes. No ha estat així i me’n sento culpable en tot allò que, d’ençà de la manifestació de la Diada, ha estat fer bullir massa l’olla, no tenir bones percepcions, haver participat a pujar el voltatge d’unes eleccions en que la història ens ha demostrat que res és fàcil, que res és previsible i que res és lineal. Que a una situació complexa encara és molt complicar més. Disculpeu-me en allò que l’entusiasme ha fet per poca vista. Ahir, alguns silencis eloqüents i algunes desaparicions sonades, eren la tònica a les xarxes socials. Potser alguns voldran fer-nos creure que passaven per allà, només, com si això no anés amb ells.
En primer lloc, Artur Mas ha perdut 12 diputats del seu partit. Com alertava abans de les eleccions, hi havia molts sobiranistes disposats a que encapçalés el procés, però no a que ho fes amb una majoria absoluta clara i diàfana. Aquest toc d’alerta contra un suport excessiu i concentrat en un sol partit, que alguns interpreten com una mostra de pluralisme, té un perill: erosiona al líder que havia d’encapçalar el procés cap a l’estat propi, de cara en fora, i al dirigent convergent que ha acabat amb la ambigüitat i ha definit clarament al partit, de cara endins. No es pot dir que s’hagi produït una victòria pírrica d’Artur Mas, com alguns diaris de Madrid voldrien creure, però si que pot ser que aviat noti una certa sensació d’abatiment. M’agradaria saber quin volum de soroll hi ha dins del partit, especialment entre els del “ja ho deia que prendríem mal” i quin tant per cent de suports externs – sigui de signants de manifestos, personatges que s’han significat, popularitat i acceptació – credibilitat davant d’Espanya i el món, tenacitat i voluntat, manté i ha perdut. De moment i caricaturitzant, hem perdut La Vanguardia. Pot ser que el Messies que alguns creien veure, se’ns torni més shakespearià, més tràgic que mai.
ERC ha recuperat un suport que l’any 2003 va fer història. Pels electors, s’ha acabat el càstig, han expiat el pecat original, simbòlicament representat pel govern Montilla. Junqueras és un líder indiscutit, ara mateix. Les diferències evidents amb l’altre líder que portà a ERC als vint diputats, Josep-Lluís Carod-Rovira, fan preveure que no acabarà com ell, atrapat pel seu propi personatge i per les seves pitjors cares, i que, fent gala de la determinació i el seny que bona part dels catalans li han sabut agrair, sabrà evitar el sectarisme anti-convergent genètic en alguns dirigents de la vella guàrdia i complirà la promesa de ser un soci lleial per poder dur a terme el referèndum que cal per exercir el dret a decidir. Estic segur que, ara per ara, és el partit més atractiu i simpàtic. Alguns deuen penedir-se de no haver signat algun manifest a temps.
CiU i ERC, més l’esquerra alternativa independentista de la CUP, sumen 74 diputats, una majoria clara que aposta per la independència de Catalunya enfront dels de la suma de PSC, PP i C’s, que amb diferències aposten per continuar a Espanya. Ara bé, per combatre els pessimistes com el qui escriu, alguns hi afegeixen sense dubtar-ne els 13 diputats d’ICV-EUiA, resultant un front de 87 diputats sobiranistes que no arriba pels pèls als dos terços del Parlament, i que es correspon als partits que van aprovar la resolució per l’exercici del dret a decidir al darrer ple de la legislatura passada. En tinc dubtes. Iniciativa, conscient que el seu electorat s’ha mobilitzat contra les retallades i en clau social, no crec que tingui masses motivacions per fer cap front amb CiU i ERC, sobretot si aquests dos arriben a algun tipus d’acord i aproven pressupostos junts. L’ambició de tornar a ser l’oposició dura i real contra els ajustos és més forta que al seva adscripció nacional, més autodeterminista que nacionalista.
Per això sóc pessimista. Una CiU afeblida, una ERC pletòrica, una ICV satisfeta per la seva campanya antiretallades però poc predisposada l’acord i una Cup poc acostumada a sumar consensos i a construir ponts – la comoditat i la puresa de l’extraparlamentarisme – em costa de pronosticar que tinguin la generositat i la grandesa de mires que cal en un moment com aquest, si de veritat hem de fer un referèndum o consulta, exercir el nostre dret a decidir i esdevenir un estat lliure i sobirà d’Europa. Històricament, els exemples d’unitat dels catalans són efímers i incerts, les proves de mesquinesa, massa sovintejades.
La Solidaritat Catalana va ser un alçament de la terra, segons don Joan Maragall, que va durar fins que va topar amb les estratègies dels diferents diputats a Madrid,; La Lliga, més enllà de la transversalitat practicada per Prat de la Riba a la Mancomunitat, va ser massa arrogant per entendre un món que finia i les seves complicitats amb les pitjors tensions socials de l’època, la van arraconar. L’ERC republicana, al seu torn, va ser massa sectària i massa abduïda per la República Espanyola, com per teixir qualsevol tipus d’acord amb l’oposició, que no presagiava res de bo. Més recentment, la unitat només durà un instant: El dia 30 de setembre de 2005, quan es va aprovar l’Estatut al Parlament de Catalunya. I, seria llarg d’explicar però va acabar com el rosari de l’Aurora.
Sóc pessimista, ho deia a l’inici, i molt escèptic, però no vull abandonar. Venim de lluny, de 300 anys de mals averanys, i no podem plegar, ni sentir-nos derrotats, ni dir que ja n’hi ha prou i foto al camp. Ha costat tant arribar fins aquí, que no podem dimitir quan tot just comença. Diumenge a la nit, dos persones van coincidir a dir-me que s’havia acabat l’eufòria i l’autocomplaença. Sóc pessimista perquè la situació és més complicada del que havíem desitjat i pronosticat, perquè també tenim ja un record dels darrers deu anys, una indescriptible sensació vertigen els darrers mesos i la perspectiva històrica del darrer segle. Però em sembla que ser-ne conscient i no deixar-se portar ni per vici rebentaire ni per la temptació utòpica és el millor camí avui dia. Alhora, i com deia, evitar de totes, totes la mesquinesa. La meva generació no perdonarà la manca de generositat moral, la pèrdua d’una oportunitat transcendental per fotre a l’adversari, les baixes passions i el càlcul curterminista que fins ara ha abaratat qualsevol bona oportunitat que ens ofereix la història… Aquesta mesquinesa que un cop més pot ser el nostre pitjor defecte i el nostre pitjor enemic. No voldria passar del pessimisme al fatalisme. Llavors, potser si que tot s’haurà acabat i haurem caigut al clot, per molts anys.
