Parlar de la situació financera comença a ser un exercici cansat i fastiguejant. Les males noticies que es succeeixen als mitjans de comunicació fan venir ganes de viure al marge dels titulars i d’anar passant sense necessitat d’estar informat. No voler saber apareix com una legítima solució per sobreviure al marasme i no enfonsar-se en les misèries d’aquest país que, més que en crisi, està en la més absoluta decadència, tot i que viure passant de llarg del quiosc, saltar-se l’hora dels informatius televisius o tancar la ràdio en cada hora en punt suposa la impossibilitat de fiscalitzar les actuacions del passat. Només coneixent l’envitricollat panorama actual podrem parlar en conseqüència del que s’ha fet anteriorment i encarar el futur amb l’esperança de no repetir aquests errors que ens han dut a l’abisme. Si la premsa ha estat durant anys –almenys teòricament- el baluard de llibertats i democràcies, ara no podem creuar-nos de braços creuats mentre veiem com implosiona per culpa del context econòmic que s’entesta en tancar mitjans dia rere dia.
És evident que estem presenciant un canvi de model en les praxis informatives mai vist fins ara degut a la situació econòmica i a l’explosió de la bombolla informativa, i que en aquesta bugada hi perdrem llençols, però aquest fet ha de servir per menar el negoci cap un espai nou on les noticies convisquin – veritablement- amb els anàlisis en profunditat i els reportatges que fugin dels interessos polítics i diguin les coses pel seu nom passant pel damunt de les queixes d’aquells que visualitzen la societat en clau partidista. Els reptes del periodisme passen per créixer en superfície y profunditat. En aquesta època on tot és fragmentat i fins i tot les campanyes electorals s’atomitzen en targets concrets, cal que l’ofici també es fragmenti i arribi a aquelles ciutats i pobles allunyats dels grans centres de poder que han viscut sovint sota el nefast mantell (des)informatiu del rumor o, en els millors dels casos, gràcies a publicacions petites i amb poc concepte. De la mateixa manera que coneixem al detall què passa a Wall Street o al Reichstag, ignorem què es cou als organismes que tenim al costat de casa de casa que han actuat, i molts encara actuen, amb la relaxació de saber que no hi ha ningú observant que pugui informar i analitzar. Bona part del futur de l’ofici passa doncs per ser present a pobles i petites ciutats i per què la societat aposti decididament per un model informatiu que es trobarà, en gran part, a Internet. És cert que estan caient els murs dels prejudicis envers la informació virtual, però no és encara suficient.
D’altra banda, cal un replantejament sobre com s’han de donar les noticies. Vivim en uns temps on algú pot estar informat de tot el que passa arreu sense haver llegit ni una sola informació feta per un periodista. Les xarxes socials cobreixen eficaçment l’avidesa que tenim per estar informats, fet que aboca irremissiblement a replantejar quina ha de ser la funció del professional de la informació al segle XXI. Òbviament ha de continuar informant, però el que ha de canviar ha de ser la manera en que ha de fer-ho. L’especialització del professional s’intueix com a idea clau per adaptar-se a l’actualitat. S’ha acabat l’època del periodista que tocava totes les tecles i cal avançar cap un espai on els professionals siguin especialistes en temes que hagin pouat durant anys. Només d’aquesta manera les noticies es vestiran de l’explicació necessària per què el ciutadà vegi sentit a la praxis periodística. Explicar motius, interpretar idees o contextualitzar el fet noticiable poden ser alguns d’aquests valors que s’incorporin a la professió i la salvin de la desaparició. Aquesta especialització posa també en escac el model periodístic que s’ensenya a les universitats, on els alumnes surten – i vam sortir- sabent poc de molt i molt de res. La carrera de periodisme entesa com a concepte tancada en ella mateixa comença a ser una absurditat que s’hauria d’eradicar si els cursos es vinculessin a altres vessants del coneixement que l’enriquissin. L’especialització ha de començar a l’aula i ha d’acabar al carrer.
