Arran dels fets d’Octubre de 1934, Joan Alavedra, secretari del President Companys, és empresonat al vaixell Ciudad de Cádiz. Ja alliberat, el Nadal d’aquell any la seva filla Maria li demana que faci parlar les figuretes del pessebre, que els faci explicar la història del naixement de Jesús. Potser conscient dels anys que havien de venir, i anticipant la tragèdia del país, Alavedra va escriure un poema on tots els personatges ja es veien abocats a la passió de Crist, i entenien el seu naixement com poc més que un pas previ a l’assassinat del fill de Déu. El que hauria pogut ser un innocent regal de Nadal d’un pare a la seva filla acaba anunciant el drama de la passió i la tragèdia d’un exili que al cap d’uns anys serà inevitable.
El mateix Joan Alavedra ho explica així: Es tractava de fer parlar aquelles figuretes que tenia davant els ulls. I de fer-les parlar en un llenguatge entenedor per a una nena. Què havien de dir? El sentit del pessebre; és a dir, la transcendència del Naixement… Però un escriptor és abans de tot un home. I tot home és treballat interiorment no ja solament per l’època, sinó pel moment que viu. És així com jo m’explico ara que aquell Poema, que començà cantant per a un infant la inefable joia d’una Naixença, s’anés transformant, en la boca dels meus personatges, en el drama de la Passió. Com podia ésser altrament, després del que ja havia passat i del que es preveia pel nostre poble!Homes i animals estaven estàtics en aquell ambient de simplicitat. Però, a cadascun d’ells, com a mi mateix, una veu íntima, profètica, ja ens anunciava la tragèdia, i tots l’acceptàvem amb fortalesa purificadora, sabent que només de la nostra fidelitat i de la nostra virtut depenia l’Hosanna final. La veu de l’home del pou, del pescador, de la vella que fila, concordaven a revelar-nos que el sentit profund d’aquella Naixença era el primer acte del dolorós Sacrifici.
L’any 1943, ja a l’exili, Pau Casals li demana a Joan Alavedra de musicar aquell poema premonitori que la petita Maria havia protegit com un tresor des que van deixar Catalunya. Si no hagués estat per ella, que l’havia guardat al seu cofre secret, el Pessebre s’hauria perdut. Pau Casals volia estendre, a través de la música, el missatge de la tragèdia de l’exili. Volia que aquesta obra fos la manera de relligar el passat, d’abraçar el dolor per projectar-lo al món, de llençar un missatge de pau i fraternitat que fos capaç de transformar el patiment en alguna cosa. Jesucrist havia nascut i no moriria en va. Per a molts, el Nadal també amaga una ferida, encara que només sigui aquella por que a vegades truca a la porta per recordar-nos que els moments bonics no duren per sempre.
