Twitter és una xarxa bàsicament pessimista i queixosa, en tots els aspectes: ja sigui la política, la vida amorosa, la feina, l’actualitat o qualsevol tema referent a la vida pública o privada.
De la mateixa manera que a xarxes com Instagram és imprescindible adonar-se que només estem veient el costat més frívol, ostentós i irreal de les coses, a Twitter cal justament fer l’exercici contrari: com deia un conegut optimista, cal adonar-se que no estamos mal.
I és que a Twitter, si no sabem destriar el gra de la palla i estar atents al biaix de confirmació, sense adonar-nos acabarem convençuts que Catalunya desapareixerà com a nació l’any que ve; que l’amor no existeix i només dona maldecaps; que és impossible trobar feina i encara més poder sentir-se realitzat amb el propi ofici; que la salut mental i la serenitat són estats inassolibles; o que això de veure’s guapo/a és una frivolitat i una estupidesa. Ja sabeu què diuen: vergonyeta.
Arribats a aquest punt, cal entendre perquè Twitter és aquest espai relativament gris i ombrívol: per una banda existeixen usuaris que, de manera sistemàtica, es dediquen a esbombar els costats més foscos de l’existència. Troben, en aquest rol de profetes de l’apocalipsi, una macabra satisfacció personal i un reconeixement. Per l’altra hi ha usuaris que, segurament sense mala intenció, veuen aquesta xarxa com un espai on poder-se desfogar de totes les misèries, reservant les bones notícies per als seus contactes de carn i os.
No faig una esmena a la totalitat de Twitter, ni una defensa de l’optimisme estúpid o la desinformació. Com hem dit, simplement cal saber destriar el gra de la palla. Però si volem fer qualsevol cosa, per nosaltres o per la comunitat, el millor no és no fer gaire cas a Twitter, o correm el risc de no veure-hi utilitat, futur ni possibilitats d’èxit abans d’haver ni tan sols començat. La majoria de gent que fa coses positives, ja siguin pel país, per trobar parella o mantenir-la, millorar en el seu ofici o cultivar una afició, no són precisament les més virals.
