La lectura de les Històries de Polibi (s. II) amaga alguna cosa més que la descripció de l’ascens i la grandesa de Roma. En un racó de la seva obra, l’historiador lloa el legislador Licurg –aquell que havia dissenyat la constitució espartana– per haver entès quelcom fonamental de tota constitució política: el fet que cada forma de govern té, a dins seu, el vici que en causarà la destrucció. Sigui el govern d’un sol, el govern dels millors (que són pocs) o el govern dels molts, a tots els acompanya de forma inherent una malaltia que els corromprà de la mateixa manera que el rovell acompanya i corromp el ferro o els corcs acompanyen i corrompen la fusta.
Segons Polibi, la solució que el legislador dels lacedemonis trobà a una dificultat tan gran com aquesta fou la de dissenyar una república que no fos simple, això és, que no encarnés la puresa d’una determinada forma de govern, sinó que incorporés elements de les diverses formes. Així, el legislador va obtenir com a resultat una república equilibrada, on els possibles vicis inherents a cada forma de govern quedaven contrarestats. La citada república –afirmava Polibi– va permetre que els lacedemonis conservessin la llibertat “durant més temps que qualsevol altre poble del qual tinguem notícia”. La grandesa posterior de Roma –diria més endavant l’historiador– té a veure amb el fet que els romans, gràcies a l’experiència de molts perills i batalles més que no pas a la saviesa d’un legislador, també van entendre aquella debilitat fonamental de tota forma política i la manera com evitar-la. “Cap romà podrà dir amb certesa si el govern és aristocràtic, democràtic o monàrquic”. Els cònsols encarnen l’element monàrquic, el senat l’aristocràtic i el poder del poble l’element democràtic, i cada un d’aquests elements complementa el poder i limita els possibles excessos dels altres.
Doctes estudiosos de les idees polítiques ens diuen que la constitució mixta que alabà Polibi en les seves Històries inspirà decisivament la idea de govern mixt defensada pel republicanisme modern, aquella perspectiva política que, nascuda de les plomes d’autors com Maquiavel i Harrington, ha inspirat bona part dels dissenys institucionals de les democràcies occidentals contemporànies. En elles encara perviu aquella antiga advertència sobre els perills inherents a tota forma de govern, sigui aquella que ho fia tot a l’autoritat d’un, d’uns pocs o del poble. Diem que en elles encara perviu aquella antiga advertència, tot i ser plenament conscients que entre les files dels visionaris polítics del nostre temps comença a entreveure’s l’oblit de la lliçó polibiana…
