“Ras i curt: no ens ha quedat més remei que acceptar la confrontació. I no ens queda més remei que mantenir-la. Democràticament, respectuosament envers tots els ciutadans de Catalunya i oberts a tots els diàlegs que es pugui. Dintre i fora de Catalunya. Però sense renunciar al règim de llibertat i d’autogovern i d’un tracte econòmic just que la nostra continuïtat com a poble i com a societat equilibrada i convivencial requereix. I per difícil, i perillós, i ple d’amenaces que sigui el repte caldrà mantenir-lo. Perquè si s’aguanta no es pot perdre. No podem perdre, ni que l’objectiu principal no s’assoleixi. Perquè en tot cas, si el combat es manté amb fermesa –amb la fermesa que cal perquè el repte sigui seriós– els termes de la relació amb Espanya hauran canviat. Substancialment. A favor nostre.” (El congost: un repte difícil però indefugible)
Aquestes són paraules seves. Paraules escrites. Paraules escrites d’ara.
La gent que procurem agafar criteri, i que el manifestem amb naturalitat, però sense embuts, en més d’una ocasió deixem de fer-ho enduts pel remolí de l’opinió general que ens mena a confondre –i per tant, a no discernir- allò que podem amb allò que volem.
És ben cert que si no vols, acabes no podent. I per tant, el primer que ens cal per arribar a un objectiu és voler aconseguir-lo. Però és també ben cert, que només amb una definició certa i precisa de l’objectiu, els resultats semblen més assequibles. I poden evitar la frustració.
Tot aquest llarg preàmbul escau ara que fem anar la paraula independència a tort i a dret i en els llocs i moments més diversos, al Palau de la Música, a la festa de Cap d’Any a TV3…
Una persona prou coneguda de tots nosaltres, que també fa anar la paraula independència a dojo em retreia que “ara cal parlar d’independència”. Francament, quin és el problema que tenim amb Espanya? Ras i curt, només un, formar part de la seva sobirania. Som el 16% de la població. Si continuem així, som morts, i d’aquí a uns anys, ni gall ni gallina!
Per tant, tenim un objectiu claríssim: hem de trencar formar part d’aquest col·lectiu. I doncs, ni autonomia asimètrica, ni federalisme. No podem continuar formant part d’un Estat amb una única sobirania, ni que sigui la d’un Estat Federal. Pot ser doncs, la independència. Pot ser també, una Confederació.
El President Pujol a part de moltes altres coses, és també un home prudent. I sap dir-les, sense dir-les. Sobretot quan les escriu. Llegiu amb deteniment el paràgraf final del seu escrit –amb què jo encapçalo aquest meu- “El congost: un repte difícil, però indefugible” i veureu com les coincidències amb altres líders i el per què cada vegada n’hi ha més que defugen de pronunciar la paraula màgica tan desitjada i tan esperada.
Un altre dia em repetiré en allò que ja vaig escriure i que ara resumiré d’una altra manera, Espanya, si no li queda més remei, podrà –haurà de- prescindir de Catalunya. Serà un tràngol difícil de pair. Podrà, però, Catalunya prescindir dels Països Catalans? De quina manera i en quines condicions podem albirar una pàtria que ens va des de Saldes fins a Guardamar i de Fraga fins a les Pitiüses?
Quan al meu voltant segueixin cantant “in-inde-independència” la meva veu no pensa pas discrepar. Faré que la meva, augmenti els decibels del mateix crit. Però arribarà el moment en què caldrà posar-hi el discerniment necessari, possible i patriòtic, encara que sigui a contracor.
