Feia anys que vivia entre aquelles parets. A la dreta, un mur gris de formigó, inalterat des de feia anys, sostingut per una colla de jutges obsolets, aferrats a la cadira i amb una única llegua parlada, el castellà. Era el mur anomenat de la justícia. Al front un embà de totxo pintat de blanc, ple d’inscripcions que, amb diferents formes, recordaven constantment: ets el meu presoner. I una finestra al mig, amb un marc acabat de pintar, per on cada dia entrava menys llum. Era el mur anomenat de les lleis i l’estatut. A l’esquerra, un altre bloc de ciment armat, pesat, profund, ample i inamovible. Era el mur anomenat del govern i la burocràcia. Sota els seus peus, un terra compacte, dur, gens agraït, impossible de perforar, per més que el presoner estès obligat a treballar-lo i lliurar els seus fruits als carcellers. El presoner en deia el substrat dels interessos econòmics i el finançament. Quan aixecava el cap, els seus ulls només veien un sostre de mirall, on es reflectien constantment el terra i les tres parets. En deien el sostre dels mitjans de comunicació.
Aquell presoner durant un temps havia respirar aires d’esperança. Per la finestra situada davant seu havia sentia veus alegres que li feien oblidar el seu captiveri. I que aquell marc s’aniria i aniria eixamplant. Per això, el presoner, capficat amb el que veia a banda i banda i davant seu, s’obstinava a fer aquells parets més agradables. Escrivia a la paret de davant els drets que reclamava, cridava a través de la paret de la dreta que no era just el que li passava, amb el silenci o el menyspreu per resposta. Donava cops de puny al bloc de ciment armat de l’esquerra i una veu li contestava:vuelva usted mañana. I quan donava cops de peu a terra li deien radical, acusant-lo de voler ensorrar tota aquella construcció. Molt poques escletxes permetien que la llum natural de el matí passés des del sostre, amb aquell immens mirall col·locat pels carcellers.
Aquelles parets se li feien asfixiants, havia mirat a banda i banda, per dalt i per baix i aquella trista i gris cela semblava que s’anava encongint. No podia més. I va tancar els ulls. Sentia unes veus que li deien que aquell era el seu destí, que les parets que l’envoltaven eren casa seva i que fora només hi havia desert i desolació. També li deien que mai en podria sortir perquè els que el vigilaven anaven armats. Però continuà amb els ulls tancats i començà a somniar. Es girà d’esquena i començà a caminar. Estranyament, havia fet més passes de les que sempre havia comptat sense topar amb alguna de les tres parets de sempre. I va notar un bri d’aire fresc que l’embolcallava. Amb una agradable flaire que mai havia olorat. Sentia un cor que cantava: Al damunt dels nostres cants aixequem una Senyera que els farà més triomfants. I obrí els ulls. Davant seu apareixia un immens jardí verd, amb una gran portalada oberta, sense murs ni tanques. Era el jardí de la llibertat. Mirà enrere i s’adonà que a aquella pobra, bruta, desagraïda i inhòspita presó li faltava una de les parets. Mai havia existit. Només la por a mirar a l’altra banda i començar a caminar li havia impedit assolir abans la seva llibertat.
