Ja fa temps que alguns anem denunciant l’ambigüitat calculada d’això que hauria de ser el procés d’independència de Catalunya. Aquesta ambigüitat va permetre estructurar unes majories irreals que sumaven tot l’arc parlamentari català excepte PP i Ciutadans. Unes majories que s’aguantaven, parlant en els termes d’Espriu, a base de no dir “el nom de cada cosa” o, més aviat, en no dir les coses pel seu nom. D’aquesta manera tothom es podia permetre no comprometre’s absolutament a res i seguir sortint a la foto.
Els primers a escapar-se’n van ser els del PSC, amb la trampa argumental de no voler un referèndum que no fos pactat amb l’Estat sabent, d’entrada, que això és completament impossible. Més recentment ICV s’ha despenjat definitivament de qualsevol possibilitat de plantejament independentista fent propostes estrambòtiques com ara “un estat lliure dins d’un estat plurinacional”. Avui mateix Ernest Urtasun, l’eurodiputat d’ICV, ha declarat que s’ha de fer “un referèndum com el que ha fet Escòcia”, és a dir, que a la pràctica no vol que hi hagi referèndum perquè tothom sap que això és impossible dins l’Estat espanyol. El dany col·lateral d’aquesta fugida d’ICV ha estat la sortida de Raül Romeva que cal desitjar que no deixi de ser un actiu per l’independentisme català.
Aquest matí hi ha hagut reunió del Pacte Nacional pel Dret a Decidir al Parlament de Catalunya. El passat dimarts ja vaig apuntar en una tertúlia a El Punt Avui TV que comença a ser necessari clarificar la utilitat d’aquest ens en un moment en què el que s’ha de defensar obertament és la imperiosa necessitat de la independència de Catalunya. El seu president Joan Rigol es va dedicar, com ell mateix va explicar, a contactar amb el govern espanyol per pactar la sortida descafeïnada del 9N i, per tant, crec que hauríem de posar en quarantena la seva autoritat en matèria independentista. No només en matèria independentista, sinó també quan parlem de dret a decidir, perquè no hi ha res més contrari a l’autodeterminació dels catalans que el pactar enganyifes en els despatxos de Madrid.
Al final de la reunió Rigol ha explicat que el text acordat no definia el 27 de setembre com unes eleccions plebiscitàries per culpa d’ICV, CCOO i el Moviment Laic i Progressista. Només per culpa d’ells? En aquesta trobada també hi havien estat convidats els eurodiputats dels partits polítics allà representats per tal que expliquessin com es veia el procés polític català des de Brussel·les. Francesc Gambús, eurodiputat d’Unió integrat dins del Partit Popular Europeu, ha estat una de les veus més crítiques amb l’independentisme, venint a dir que no s’ha de barrejar independència amb dret a decidir perquè a Europa això no s’entén.
No és estrany que el posicionament de Gambús i, de retruc d’UDC, hagi estat obviat per Rigol a l’hora de justificar la manca d’ambició del text. No convé electoralment que CiU demostri que no té les idees massa clares. L’ambigüitat calculada de tot el procés els ha estat molt útil per poder tenir contentes totes les parròquies i convé allargassar-la fins on es pugui. Pel mateix motiu UDC ha preferit deixar el debat intern sobre la independència per després de les municipals, no fos cas que la gent sabés què vota amb totes les conseqüències i sempre està bé recordar que Duran no ha aparegut per generació espontània, sinó que són les bases d’Unió les que l’han posat allà on és.
Aquest fum tèrbol ha anat molt bé a CiU però acabarà tenint un cost molt alt per a l’independentisme. La sensació que alguna cosa es desinfla es deu al fet que a les primeres fotos hi havia gent que no hi havia de ser. Ara sembla que a cada bugada perdem un llençol però convé que exigim perdre’n alguns més. És necessari repetir, fins a la sacietat i fins que ens sapiguem la cantarella de memòria, que no hi haurà independència fins que no s’arraconi tot equívoc. De moment, Romeva ha hagut de deixar el seu partit, però Duran encara no ha deixat la seva federació.
