Portem uns anys en que cada nou repte supera en magnitud i contundència a l’anterior. De l’increïble 1 d’octubre del 2017, a l’impensable novembre amb un bona colla d’amics presos. I quan tot just ens estàvem refent, la pandèmia del març del 2020. I ara, que tot semblava anar recuperant la normalitat esclata la crisi del preu del gas d’una magnitud impensable, com tots els altres fets dels darrers anys.
La setmana passada va esclatar una bombolla que només alguns estem patint amb tota la seva brutalitat. El preu del gas ja estava donant signes de pujar alarmantment, i tots el veiem amb preocupació però sense saber-ho del cert, reflectit en la increïble pujada de l’electricitat. Ara ha saltat pels aires.
El què us explico em va passar entre dimars i dijous passat. Com a industrial, faig ampolles de vidre que es fonen en un forn que crema amb gas. Un forn que fon 35 Tn/dia i que consumeix al mes 85.000€. El contracte que tenim venç a finals de desembre. El preu del contracte signat l’any passat anava al voltant de 0,023€/kwh ( aquestes alçades, tots sabreu ja que el kWh es la mesura de consum energètic que es fa servir a les factures de gas i electricitat). Doncs be: la compra de gas per l’any 2022 va disparar-se fins a gaire be 0,06 €/kwh. Això vol dir, que si comprava el gas, la meva factura passaria a ser pels propers mesos de 221.000€. Per mi i per tota la industria.
La única solució que tenim els industrial davant d’aquest escenari és pujar preus a lo bestia. Estic parlant d’augment de preus que jo en 35 no he vist mai (el màxim que hem pujat és un 5%). Haurem de pujar més de un 20%. I ho haurem de fer tots els industrials europeus ( entre 10%-30%, en el cas del meu sector, el vidre per perfumeria.)
L’impacte serà diferent en cada sector. Però us ben asseguro que serà brutal, com mai vist en les economies europees des de fa més de 40 anys. Quan li explicava el divendres a l’Oriol Junqueras l’explosió de preus, em recordava que a Espanya la inflació del 1977 va ser de prop de 25%. La inflació a Espanya, abans de rebre aquest impacte, ja estava prop del 4% al mes de setembre. Els industrials pujarem preus fins a igualar ingressos amb despeses i, si cal, reduïrem l’activitat per evitar mals majors.
Dit això, al·lucino com cap diari n’ha parlat amb prou claredat. És una temeritat no informar amb urgència de la situació. Els pocs mitjans que ho han començat a fer tímidament, expliquen com la geopolítica mundial està provocant una tormenta perfecta a l’economia europea. I fa por. Molta por.
L’actitud del primer director de compres amb el què vaig parlar va ser molt preocupant i a l’hora molt realista. “Vaig treballar al Brasil, i se el què ens espera: negociar preus cada tres mesos perquè tot es desbocarà. “ Vàrem comentar la necessitat de tocar el crostó al principals dirigents d’empreses energètiques vinculats als dirigents estatals. Dic tocar el crostó per ser amable, molt amable. Estem tots una mica farts de mals auguris. No pretenc ser de nou “el barrufet emprenyat”. No estic emprenya. Dilluns em poso a pujar preus “como si no hubiera un mañana”.
No estem preparats per la inflació. Tampoc ho estàvem pel COVID-19, ni per les càrregues a les escoles per part de la policia. Ens en sortirem. El meu pare sempre deia quan venien maldades, amb el cul apretat i el somriure a la cara: “En peores garitas hemos hecho guardia”. Aquests anys tinc la sensació, pare, d’anar de garita en garita…
