Aquests últims dies hi ha qui, des de l’oposició política o mediàtica, reclama al President de la Generalitat que dissolgui el Parlament i convoqui eleccions anticipades. Crec que és un desig que té tant d’ampliament compartit com d’abocat al més evident fracàs. Per tant és una reivindicació retòrica, estètica, per guanyar un titular o per desgastar al govern però sense efectes pràctics. És obvi que ningú anticiparà una previsible derrota electoral. I pel que governa, ni que sigui a la desesperada, sempre s’espera que, més enllà de la pròpia incapacitat per canviar les coses, algun esdeveniment imprevist, alteri les tendències actuals i l’alternativa de CiU aparegui com a encara pitjor. Com que alguns no canvien i s’han doctorat en desqualificar més que en proposar, cal que a CiU es preparin perquè segur que rebrà tot tipus d’atacs i acusacions. I determinada premsa convertirà l’anècdota en l’escàndol més surrealista. Però crec que el tripartit en aquest tema ja ha tocat fons. La tàctica d’escampar subtilment l’ombra de la corrupció arreu ha desplegat ja tots els seus efectes i aquests estan ja totalment amortitzats per l’opinió pública, com l’enquesta de La Vanguardia d’ahir demostra. Enquesta que també deixa clar que el tripartit és un invent rendible per IC-Verds però no pas pel PSC i ERC. Era un invent imprescindible per fer al senyor Montilla president però una vegada assolit aquest objectiu, els dos apèndix del PSC li suposen un clar llast polític i electoral. Per això, Montilla té a hores d’ara dues opcions: l’immobilisme que el condueix al fracàs a 8 mesos vista. O la remodelació immediata del govern, amb la substitució del senyor Saura i Boada. Amb aquesta maniobra, guanya autoritat, utilitza com a fusible uns responsables de gran part dels despropòsits (no els únics) que debiliten al govern i pot incorporar al seu govern independents solvents (si en troba que vulguin participar del final de l’aventura), o ampliar amb aquesta cartera la de la senyora Tura, que estarà encantada (trist consol per mossos i bombers) i dir encara que es redueixen càrrecs i departaments. IC-Verds és captiva del seu discurs i dels càrrecs. No abandonaran el govern i s’empassaran la substitució/reducció. I si se’n van, li fan un favor al PSC, que podrà argumentar que “el problema eren ells”, amb la cartera de Medi Ambient també disponible i una imatge favorable a construir noves infraestructures que els ecologistes d’IC-Verds bloquegen. Pagaran justos per pecadors perquè a Habitatge també hi ha bons professionals. En el que queda de legislatura no cal aprovar pressupostos i l’activitat parlamentaria pot ser marejada hàbilment pel senyor Iceta. No seria creïble que IC-Verds rebutgés les iniciatives que el legislatiu està tramitant i que fins ara han comptat amb el seu suport. I a més, després de les eleccions, si tornen a sumar, tornaran a pactar un nou tripartit, com ho va fer ERC l’any 2006; tant amics i no passa res. Per això els senyors Montilla i Puigcercós ho podrien estar maquinant. Tots dos hi guanyen amb la sortida d’IC-Verds. O hi perden menys perquè la foto ERC-PSC ja és inesborrable, encara que també sortissin ara del govern. Fins i tot li pot convenir al senyor Herrera que, des de fora del govern, pot marcar més perfil. A més, Saura i Boada, després de tants anys amb càrrec públic, i amb alternatives professionals fora de la política discretes, podrien acceptar qualsevol lloc a la immensa xarxa político-laboral que el PSC des de fa anys, amb epicentre inicial a la Diputació de Barcelona i els seus ajuntaments, no ha deixat de teixir.
En definitiva, caldria que CiU contemplés aquesta possibilitat i insistir en aquestes dimissions i remodelació de govern, com a millor garantia de que el PSC no les implementarà.
