Barcelona viu un moment dolç. Quasi 25 anys després de la realització dels Jocs Olímpics, ha aconseguit situar-se i mantenir-se com una d’aquelles ciutats que surten al capdamunt de tots els rànquings. Barcelona ja juga a la lliga de Tòquio, Londres o Paris en molts indicadors. Tant és elegida capital europea del voluntariat, com lidera els rànquings en seguretat ciutadana o és l’exemple per excel·lència d’smart city.
L’alcalde de Barcelona es mou al mateix nivell que les grans personalitats d’arreu del món, amb la oportunitat de fer contactes que puguin ser útils per al futur de la ciutat i el país sencer. Per exemple, no són pocs els qui assenyalen els contactes Bloomberg-Trias com la llavor ideològica de les editorials de la prestigiosa capçalera econòmica que repetidament s’ha declarat rotundament a favor de què Catalunya celebri un referèndum d’independència.
D’altra banda, a Barcelona hi ha 98 consolats representant Estats que engloben més d’un 80% de la població mundial, i és la quarta o la cinquena ciutat no-capital del món amb més representació diplomàtica. Les principals potències d’Occident i d’entre les nacions emergents hi tenen representació, i està molt atentes a tot allò que pugui succeir a Catalunya. Són les oïdes de la diplomàcia internacional i és fonamental que rebin un missatge clar.
Un no pot evitar preguntar-se doncs, quin efecte tindria per a la credibilitat del procés sobiranista que de cada costat de Plaça Sant Jaume s’expliquessin coses diferents quan es parla amb altres actors internacionals (cosa probable si guanyés Ada Colau).
Crec que el desconcert seria general, els cossos diplomàtics es preguntarien amb raó quina de les dues versions del relat seria la bona. La que pretén que Catalunya esdevingui un Estat de la Unió Europea amb celeritat i sense causar cap distorsió en les inversions i els fluxos comercials? O la que ni té clar què ha d’esdevenir Catalunya ni dóna seguretat a les inversions amb declaracions pintoresques contra el turisme o el Mobile World Congress? Fins ara hi ha hagut un missatge claríssim, i un punt a favor del procés des d’un punt de vista internacional ha estat que tant Ajuntament com Generalitat remen en la mateixa direcció.
Seria a més un error estratègic de ciutat que el sobiranisme no liderés Barcelona després del 24M. La voracitat centralitzadora de l’Estat espanyol governi qui governi fa que a mig termini sigui vital per a Barcelona esdevenir la capital d’una Catalunya independent, capaç de definir les seves pròpies polítiques, que aposti realment per la ciutat, no només amb el sol-i-platja, sinó com una vertadera capital del sud d’Europa capaç de generar oportunitats reals per als seus habitants.
Tenen raó els qui diuen que la independència, tenir un Estat català, requereix del suport i l’empenta de Barcelona. Però desenganyem-nos, Barcelona si vol prosperar i superar les cotilles del gran Madrid necessita en igual mesura un Estat català. Com dirien ara, és un win-win.
Així doncs, els 400.000 barcelonins que van votar Sí-Sí el 9N no es poden quedar a casa o comportar-se com si la cosa no anés amb ells si realment volen la independència. El dia 24 el futur de Barcelona i dels barcelonins està en joc, i mentre 98 consulats escolten atentament, seria un gol en pròpia porta si no veiéssim clar que cal un alcalde sobiranista a Barcelona. Si com sembla, en última instància, això és un frec a frec entre Trias i Colau, no hi pot haver dubte possible.
