Hi ha setmanes en les quals tanta actualitat política pot arribar a saturar el cervell dels que ens agrada remenar notícies, anàlisis i, en definitiva, tastar el beuratge ofert en la marmita política de la setmana. Quan es dóna una situació com aquesta, m’agrada trobar-me amb el meu amic Nico i parlar-hi una estona, preferiblement asseguts en alguna terrasseta del nostre estimat Sant Cugat del Vallès. No hi ha ningú com en Nico per calmar els impulsos analítics dels amants de la política.
Sempre li han dit Nico, però aquest noi del Baix Penedès porta el nom de Niccolò. Se’n diu perquè el seu pare era un professor d’història política enamorat de Maquiavel, el Maquiavel republicà dels Discorsi, no el del Príncep. Igual que el seu pare, en Nico és un apassionat de la història del republicanisme –d’Atenes a la Revolució Americana, que diu sempre ell- i un pou de saviesa teòrica. Increpat sobre l’aparent fracàs d’una nova llei electoral catalana fruit de la manca d’acord entre CIU i PSC, em diu que ja s’ho temia i que, fins que no hi hagi un trasllat de pes polític del partit vers els ciutadans, poc aprofundiment democràtic tindrem. En Nico està convençut que cal avançar tant com es pugui cap a un sistema de circumscripció reduïda, que fomenti que el polític no sigui un “personatge estacionari”, sinó una persona que després d’aconseguir experiència en el “món real”, vingui a la política a aportar quelcom. I aquesta aportació ha de ser un projecte personal encapçalat pel candidat, un projecte pel qual se’l identifiqui i, només després i en segon terme, que quedi englobat dins el mapa ideològic d’un partit. El foment del debat entre els ciutadans que aquest sistema generaria i la proximitat dels candidats a la gent mitjançant els corresponents sistemes de control “ens acostaria una mica més a l’ideal polític republicà!”, assegura amb contundència, per tot seguit lamentar que “malauradament, aquí, de partits republicans no n’hi ha, més enllà de portar una etiqueta que ja només vol dir <no monàrquic>”.
Abans de que em permeti un cert intent de consol, el meu apassionat amic em diu que observi la recent depuració viscuda a can PSC. Ell té clar que la cosa va d’amiguismes i fidelitats, i poc marge queda pels projectes personals i les idees que podien aportar els personatges defenestrats. “El partit és una màquina monolítica i s’ha de vetllar perquè es mantingui com un tot orgànic. Una espècie de totalitarisme a molt reduïda i subtil escala, en el qual la vàlua personal sempre queda a l’ombra de l’homogeneïtzació del carnet”, conclou lamentant que això afecti a totes les formacions polítiques. Quan en Nico comença a parlar com si fos d’una altra època és senyal que està preocupat, com si les paraules dites amb un to més pedant li permetessin fugir una mica de la realitat.
Es fa un llarg silenci i després d’un glop de Voll Damm –ell és un volldamista fidel- somriu i deixa anar que “almenys tenim la Convenció Nacional Demòcrata, aquesta setmana.” En Nico és un fidel d’Obama, l’admiració pel qual només pot ser eclipsada per l’estima que sent per la figura del senador i fiscal general Robert Kennedy. En ell hi veu un progressista que no venia del liberalisme polític i que va proposar un projecte de caire república. “En Kennedy entenia la llibertat no com la simple capacitat d’accedir als recursos d’una societat de consum, sinó com a part de l’ideal cívic de debat i implicació en la política”, s’entusiasma el meu amic. En Nico va veure fa quatre anys en Obama un polític que tornava a reivindicar molt més que qüestions econòmiques, per parlar de valors cívics i esperances de millora política. Jo estic a punt de dir-li que precisament Obama és qui s’ha vist més traït per la insatisfacció de tals il·lusions creades per ell mateix (quelcom semblant al què li passa ja a Hollande) i atrapat en la molt pragmàtica qüestió econòmica. Tot i així, callo. Deixarem que els càlids vents de Carolina del Nord que pugen des del sud ventilin la política de la setmana i, qui sap, ens permetin recuperar alguna il·lusió.
@jordifeixas
