N’hi ha molts, pocs, escuets o inexistents espais per nosaltres mateixos, tot depèn de les circumstàncies, ocupacions laborals, familiars, etc.
Sovint també ens trobem que ni tan sols és possible trobar aquell miratge de relaxació personal, o la trist eloqüència de no acaronar un bri d’alegria, de confort, de distracció joiosa i plena.
En el joc de viure també hi caben la frustració, les desigualtats, els infortunis i el dolor. L’optimisme i l’alegria s’esvaeixen davant la quotidianitat sovint pesarosa que irremediablement conviu amb nosaltres.
Com protegir-nos d’aquest fets reals i manifests? Com trobar aquell espai sanador davant les vicissituds a la vida? És una utopia, un somni irreal o atemporal?
Els racons de la vida són aquells tan nostres, els més profunds temples d’assossec, de pensament, de reflexió i refugi, els racons que no són visibles per a ningú i que ens segueixen allà on anem, tant se val la distància i el temps.
Hi ha, malgrat tot, una porció màgica fèrtil i valuosa, aquell esbós inalterable i segur on les tribulacions s’amansen i es reconnecten en infinits senders cap a la quietud i el repòs, el jardí de la vida on tot i res succeeix, el racó que ens salva.
Immersos en la frenètica lluita de viure, ens adonem de la futilitat del temps veloç i inexorable; obligacions i deures, compromisos de tota mena en una malaltissa pressa permanent on les exigències i ocupacions ens aïllen de nosaltres mateixos sense temps ni possiblilitat de retrobament, de pausa, de reflexió.
El psicòleg xilè Claudio Naranjo( 1932-2019) afirmava que “a la nostra societat contemporània vivim embeguts per una educació que solament ens ensenya a competir i conquerir, però no a desenvolupar una vida interna sensible a la bellesa, el cor i l’instint”.
El contacte amb la pròpia vida, els nostres sentits, sentiments, els dolors que emergeixen de de l’exterior fins la nostra psique més profunda, el que ens fa mal o ens desemboca en un patiment sense possibilitat de recobrament. Tot absolutament és valuós i ens ensenya, ens fa més forts per les adversitats, però necessitem el nostre racó màgic i sanador.
Instants de pau i calma, de retrobament amb pensaments i emocions positives que transformin els nostres estats mentals en positivitat i resiliència, aconseguint una ment serena i equilibrada.
Diàleg intern, acceptació de la realitat i anhel que el racó de vida, el nostre jardí invisible ens protegeixi de l’esdevenir delirant i menys amable de la nostra existència.
El jardí com a metàfora de la cerca, d’una actitud empàtica amb el món començant amb nosaltres mateixos, recuperant la dimensió més espiritual i autèntica del nostre jo per continuar el camí en aquesta vida inexplicable i meravellosa.
Com Naranjo manifesta: “Has de retrobar-te amb tu mateix per tornar al món…”
Potser tot és un joc astut i brillant, som i no som en realitat, emanem tota la sàvia d’un món complex i enigmàtic, també senzill i molt fràgil envoltat de preguntes i misteris que ansiem descobrir.
El racó de la vida, el lloc on la gènesi de qui som té origen, allà on podem capgirar les nostres llàgrimes en passes per continuar el camí, l’horitzó on trobar la calma.
El jardí on plantar tantes flors com somnis, tot un repte i privilegi.
