Aquell país havia caigut en mans d’un rei mut. El monarca, de petit, havia arribat a Impossible, una terra pròspera on es parlava una llengua estranya. Li donaren acollida i un futur. I la possibilitat d’integrar-se i ser un de més entre els seus ciutadans. Però aquell jove mai s’interessà per la nova cultura, ni tant sols per la seva formació, que deixà a mig fer. Aquell noi no es preguntava que podia fer pel país. Es trobava més a gust entre els que exigien i exigien sense aportar res a canvi.
L’home era conegut pel seus silencis. I per la seva mirada fixa i miop. No era una mirada que digués res. Tenia un rostre hieràtic, inexpressiu. No era una mirada penetrant, simplement era permanent. La mirada penetrant és resultat d’un intens missatge, idea o sentiment. Darrera una mirada simplement permanent, no hi ha res. Buidor. És la mirada herbívora d’un rumiant.
Ben aviat el futur rei va aprendre a treure rendiment dels seus silencis i d’aquell posat de marbre, fred i dur. Ell, contemplava amb creixent satisfacció com interpretaven els seus interlocutors la seva actitud. Igual que el pintor abstracte es cotitza i alimenta amb les múltiples interpretacions, mai imaginades, que es donen als seus quadres, aquell personatge prosperava a base de no dir res. Uns es deien, quan davant d’una pregunta elemental no obtenien resposta i, per trencar el silenci, se l’acabaven contestant ells mateixos: és clar, quanta raó té; no sé com no se’m havia acudit. Com he gosat fer aquest comentari?. I el mateix passava davant un plantejament complex. Observaven com aguantava més que ningú el temps de resposta i en aquesta espera es preguntaven internament, què deu estar pensant? Potser això, potser allò. I entre tots els que assistien a la conversa sempre algun s’avançava a opinar, per trencar la violència que suposa aguantar la mirada permanent de qui calla i no respon. Al final, ell simplement repetia alguna cosa del que s’havia dit i donava enigmàticament per acabat el debat. Tots se’n anaven convençuts de la seva gran intel·ligència, repetint-se en veu baixa: què deu estar pensant?. I entre silenci i silenci, sumant mirades permanents, gràcies a que difícilment s’equivoca qui no diu res, anà recollint adhesions. Igualment gràcies a que qui deixa fer, aprofita els èxits i es desentén dels fracassos, aconseguí capitanejar la seva colla. I manar al seu poble, on guanyar no depenia tant de les seves capacitats com de l’exèrcit roig que el presentava. A partir d’aquí, l’envoltaren els més vius de la tropa, plens de cinisme, sense principis i amb una ambició sense límits. Ells s’encarregarien de disfressar al futur rei, de repetir sistemàticament mentides fins que semblessin veritats, de fer de la necessitat, o mancances, virtuts, d’anunciar que si venien d’altres seria pitjor i de proclamar la bona nova al poble enganyat.
Des del comandament aquell home mut contemplà impàvid com es barallaven entre uns i altres a casa seva i deixà que els punyals fessin la seva feina, enganyant amb els seus silencis a tots plegats. Ell no tenia un projecte de país ni tant sols de ciutat. Les penúries infantils l’hi havien esculpit aquest caràcter i un gran ressentiment que de forma poc saludable no s’exterioritzava mai. I amb la mateixa actitud assentí al pacte vergonyós que el feu rei. Un pacte també ple de traïdories i silencis dels que el varen recolzar i entronitzar.
I Impossible tenia rei. Un rei mut i de mirada fixa, permanent, hieràtica. Amb un seguit d’ajudants que vetllaven per mantenir el miratge. Perquè la vàlua del rei era nul·la, com mostraven les seves poques paraules pronunciades en públic. Per això, quan algú gosava fer-li preguntes incòmodes, era ràpidament combatut. El rei no sabia res; el seu regnat es sostenia només gràcies a un gran engany col·lectiu. I a la traça dels seus seguidors en amagar i disfressar la realitat. Aquests li escrivien els discursos i havien comprat mitjans de comunicació i creadors d’opinió; també donaven feina a professionals i institucions perquè callessin. Els opositors del rei no eren tampoc creguts de tant repetir una veritat tant elemental. Ningú se la creia per inversemblant. Com pot ser que el nostre rei sigui llec? Es deien. I fins i tot molts s’ofenien. El pitjor a més era que aquell rei, que no parlava ni feia res, estava sotmès voluntàriament a un altre monarca estranger. Aquest últim patia una greu malaltia: la seva llengua tenia vida pròpia, i tant aviat feia cas al seu cervell, com al seu cor com a cap dels dos. Els metges per no tallar-li, la van lligar de tal manera que només sabia contestar que SI a tot, amb l’inconvenient de que el nus li va fer perdre la memòria. Per això no tenia res a veure el que havia dit amb el que feia. I entre un rei que deia que si a tot i l’altre que assentia mut i impassible, el poble patia una greu desorientació. Mentre Impossible estava en decadència. I només els nens, com al conte del rei que anava despullat, s’adonaven de que passava.
