El rellotge de paret va pensar que feia temps que no veia una escena tan bonica, així que va decidir que faria una miqueta de trampa i va bellugar les busques més a poc a poc del què tocava.
– Ui – va dir la mare – em pensava que era més tard. Bé, encara tenim un ratet més. Voleu un altre conte?
I així va ser que els tres quarts d’hora que havia de durar aquella estona es van convertir en una hora i quart.
Finalment el rellotge va marcar les nou de la nit i la mare va portar els nens a dormir. En passar per davant del rellotge se’l va mirar com si no es fiés gaire del què marcava, va fer un gest amb el cap com per dir “no sé, no sé” i finalment va sortir del menjador.
– Buf! – va fer el rellotge – gairebé m’enxampa.
Quan va arribar el pare, després de moltes hores d’estar a la feina, la mare li va explicar les entremeliadures dels nens i les coses que havien fet per la tarda. Es van asseure a sopar i en acabat, com que la tempesta seguia i no hi havia llum, van descòrrer les cortines i es van asseure al sofà a mirar els llamps i a parlar de coses que només ells sabien.
Novament el rellotge va pensar que seria una pena que aquella estoneta que estaven el pare i la mare tan bé passés ràpidament, de manera que va tornar a fer trampa. Va endarrerir les busques i va fer passar el temps més a poc a poc.
