Deixa’m situar-te: concert de punk-rock al Poble Espanyol de Barcelona. Era fa un parell d’estius, i els protagonistes érem nosaltres, els que als 90 cridàvem “no future” mentre ens compràvem unes DC o unes Vans, aquelles vambes de pell sintètica i goma a preu d’or específiques per fer skateboarding. D’”skating” en feien un de cada 100, la resta les compràvem i les portàvem perquè “molaven”. Pantaló ample, abombat, samarreta folgada d’algun grup de culte, una inexplicable cadena al lateral que s’aguantava amb els forats destinats pel cinturó i que penjava fins ben entrada la cama i ja teníem el “look” fet.
Aquella nit tocaven els NoFX, comiat del grup després de 30 anys de carrera. Era un d’aquells esdeveniments que prometien fer tremolar parets i lesionar timpans, però el que realment va fer tremolar va ser la consciència.
L’entrada al concert ja sorprenia: una horeta de cua, ben endreçada, amb entrada digital (de les bones, amb codi QR i tot). Un cop dins el que més cridava l’atenció, a part de la riuada de gent que s’amuntegava poc a poc davant l’escenari, eren les files d’“ex-punks” que amablement esperaven el seu torn per comprar una cervesa a 6 euros amb un got, retornable de 2 euros, i rematava la festa una zona VIP de 1.500 euros/persona que permetia als seus afortunats usuaris gaudir del concert des d’una zona habilitada al mateix escenari i accedir a un bis a bis al backstage amb uns músics que, fins feia poc, trepitjaven centres de desintoxicació i continuen cridant a les seves lletres “Fuck Capitalism” o “Kill The System”.
Tot molt irònic.
A mesura que el concert avançava, les melodies antigues ressonaven amb força entre el públic, però clarament es notava que l’esperit de rebel·lia semblava haver-se quedat atrapat en un tupper vintage. Els “pogos” i els crits contra el sistema havien estat substituïts per braços alçats amb mòbils que gravaven el moment per penjar-lo a Instagram sota el hashtag #punkisnotdead #Iwasthere. El punk de Francolí dels 90 ara té un anglès més que correcte.
Cal afrontar el que fins avui és una veritat innegable: el sistema sempre guanya i ho fa amb un somriure i una comanda a Ticketmaster. És llest. Tant, que ha après a fagocitar la disrupció, a vendre-la empaquetada amb llaç i a fer-la trendy. No hi ha res que tingui la capacitat d’adaptació i mutació tan ràpida a la història, aconseguint de forma contradictòria allò que va néixer per oposar-s’hi, avui es monetitzi i sigui rendible.
Pregunta’ls-ho a Rage Against The Machine: líders de la protesta musical, anticapitalistes declarats, comunistes fins a la medul.la i… milions de discs venuts a travès de Sony Music, gira mundial esponsoritzada i marxandatge oficial.
Com es menja això? La recepta porta dues cullerades de contradicció, un polsim de perplexitat i una bona dosi de brou de reflexió. Una realitat ens parla de nosaltres mateixos Qui no ha criticat el consumisme mentre fa scroll a Amazon buscant una ganga? Qui no ha fet boicot a una marca dissabte i ha caigut en la seva oferta dilluns? Que llenci la primera pedra qui no ha renunciat puntualment als ideals per comoditat. No heu vist canalla queixar-se per com els hi deixem el planeta però compren roba a Shein?
Entra a escena una frase que atribueixo a David Fernández, exdiputat de la CUP: “Viure amb menys de cinc contradiccions és dogmatisme”. Em sembla una sentència magistral. Una mena de límit humà a la dissonància vital: que t’aprofitis del sistema per difondre el teu misstage tot i les seves conseqüències potser és millor que no pas que el teu missatge es quedi al garatge de casa, oi? Un diputat de la CUP no pot tenir un Iphone perquè simplemente li va més bé? Renuncia a tot el que és per fer-ne servir un? Un grup de música alternatiu no pot fer una campanya d’email màrqueting per comercialitzar les entrades dels seus propers concerts i el seu marxandatge? És incoherent?, sí; ens hem de donar espais per conviure amb les nostres incoherències?, també.
Jo ja fa temps que vaig perdre el compte de les meves incoherències i sincerament no em sento pas perdut, les brúixoles de l’ètica i la moral crec que les tinc prou afinades com per saber si el que faig està bé, evitar allò que veig que no toca i demanar perdó si cometo errades. Entenc que mentre massa vegades ens erigim com a jutges socials del comportament de qui ens envolta, vivim tots inmersos en una època on les contradiccions són norma, i entre totes aquestes incoherències, n’hi ha una que pesa més que cap altra: la d’haver-nos anat rendit sense adonar-nos-en.
Haver acceptat les regles del joc mentre fem veure que les qüestionem, potser no és tan greu. Potser el secret no és evitar la incoherència, sinó ser-ne conscients, saber que hi és i aprendre a conviure-hi, que hi ha un “jo” que somia en canviar el món i un altre que vol seure còmodament mentre el món gira i aconseguir que convisquin, encara que molt sovint no es suportin.
Aquest article no és un crit de denúncia, sinó una invitació a la reflexió, a fer balanç, a comptar les pròpies incoherències com qui compta arrugues al mirall, amb tendresa, amb humor i fins i tot amb una mica de vergonya, potser. I també vol ser una crida al convenciment que, malgrat tot, encara val la pena intentar ser fidels a una idea, a uns valors, a un propòsit, encara que no sempre arribem a aconseguir-ho de forma individual o col·lectiva.
El veritable acte de rebel·lia al segle XXI és intentar ser conseqüent, reconèixer quan no ho som i ser capaç de conviure entre l’espai del dogmatisme i l’abandonament i no em sembla gens fàcil.
La pregunta és: amb quantes incoherències convius, tu? T’hi jugues un König que te’n trobo més de 5?
