El cas Bárcenas pren un caràcter molt divertit des que l’extresorer del Partit Popular s’ha dedicat a engegar el ventilador. Mariano Rajoy i els seus amics pecaven de molta ingenuïtat si es pensaven que un individu estaria disposat a sacrificar-se fent-se malveure i entrant a la garjola per salvar el cul de tota la resta. Diuen que el van intentar comprar perquè s’inventés una altra comptabilitat on quedés ell sol com un podrit. Però Bárcenas, consumidor de gomina madrileny i sempre endiumenjat com s’estila a la capital espanyola, sabia, com a bon coneixedor del poder, que el que més podrit és l’Estat. Per això pretenia que el govern fes tot el que calgués perquè ell sortís indemne de fotre mà a la caixa. Això ja indica quina percepció de la divisió de poders es té allà on es remena les cireres.
Pretendre personificar aquest problema no és correcte i parlar de “cas Bárcenas” ja de per sí és un error –que he comès al paràgraf anterior. Imaginem-nos que el tresorer s’hagués negat a portar a terme aquest seguit de pràctiques il·legals que, tot sigui dit, segur que les feia de bon grat, tenint en compte el que havia amassat a Suïssa. De seguida hagués estat destituït fulminantment perquè no hauria complert amb allò que li demanaven: aconseguir el màxim d’ingressos pel seu partit i fer de Reis Mags per tota la tropa.
En aquest supòsit, hauríem de desplaçar la culpa cap als seus superiors? Suposem que els dirigents del partit no autoritzen els cobraments il·legals per finançar el partit i els dirigents del partit de la competència sí que ho fan. És com anar al Tour sense dopar-se: seràs molt net i molt legal, però et passaran la mà per la cara. I, a més, ningú està disposat a passar per sòmines davant dels seus correligionaris.
Així, potser és la culpa és de les empreses. Podrien ser elles les pervertidores que han corromput tot un sistema polític per se immaculat. Ara bé, tornant al Tour de França, totes les altres empreses unten i la teva no. Seran les altres empreses, i no pas la teva, les que s’enduran l’adjudicació dels concursos. I tu allà amb un pam de nas i a la junta d’accionistes et volen penjar del pal més alt de la ciutat.
Amb això no vull pas dir que la vida és així, que no s’hi pot fer res i que ens hem de quedar de braços creuats observant com ens carden per totes bandes. El que vull assenyalar és que aquest problema és molt més complex que l’afany de lucre il·lícit d’una sola persona –i per això és normal que Bárcenas reaccioni com ho fa- , i és impossible de detectar el ressort primigeni de la podridura. Es tracta d’un problema estructural d’un Estat basat en la partitocràcia i la manca de divisió de poders, errors que caldrà esmenar quan tractem de construir alguna cosa nova.
