Llegia un llibre ben estrany i enigmàtic, la troballa que t’endinsa en un dels més íntims i atemporals desitjos de l’ésser humà, la necessitat d’aturar l’instant i esbrinar la naturalesa del temps i l’espai, l’origen de la vida i la seva transcendència, la nostra missió en aquest món inexplicable i meravellós.
El desconegut relat de Julio Verne i el seu Maestro Zacharius és una fantasia romàntica, una tragèdia gòtica i apassionada on el protagonista anhela fer un pacte amb el temps acariciant així la immortalitat. Un desig literari i magnificat on l’ànsia d’eternitat dominant la joventut, l’espiritualitat, la pròpia vida i mort es transmet com un paral·lelisme entre ficció i realitat.
És aquesta cerca transcendent i espiritual el motor i el sentit de l’existència? Necessitem com el personatge literari Maestro Zacharius envoltar la vida material d’una mirada elevada i àlgida cap a altres valors que donin sentit a tot plegat?
En aquest món hiper consumista on l’ansietat material ha esdevingut una malaltia social ja només ens queda un retorn al passat, la cultura de l’efímer tiranitza els nostres desitjos naturals de consum per acaparar la immediatesa salvatge creant un aliment sense fi per satisfer la nostra gana material.
Com els rellotges de Zacharius, l’ésser humà és també una maquinària perfecta amb infinites imperfeccions meravelloses, inexplicables i úniques; intentem descobrir els misteris de l’existència adoptant un paper messiànic respecte al que creiem governar mitjançant la tecnologia, la dominació digital o l’imperi material.
La solidaritat, l’esperança, la fragilitat humana, la lluita per la pèrdua de valors envers els que pateixen pobresa, precarietat o injustícies mundials de tota mena reneixen com un incipient ordre social a la nostra societat que es podria considerar com una paradoxa fascinant de la contradicció humana.
Aquest retrobament existencial per defensar els valors de la nostra civilització i que com una paradoxa permanent acompanya també amb el menyspreu per la vida com les guerres, la maldat o els horrors de la mort defensant polítiques perverses.
Fer nostra la realitat i la vida mitjançant altres camins és possible i necessari, no com un embogit anhel de possessió universal com el Mestre Zacharius, sinó contemplant l’eternitat com un camí proper de bons propòsits i voluntats.
En aquests temps d’egocentrisme i superficialitat el “Momento Vivere” és més que mai una fita a aconseguir, abraçant amb gratitud l’instant, la participació mútua amb el present de manera amable i positiva.
Maestro Zacharius es va creure un Déu atresorant saviesa i perícia per dominar el pas del temps, tecnologia, els fenòmens de la naturalesa, el pensament adivinatori i fins i tot els sentiments de les persones qui l’envoltaven.
Aquest nou paradigme d’autenticitat social i emocional sembla ja ser una raó vital per viure intensament el moment assaborint les motivacions aconseguides, sense l’adoració desmesurada en els bens materials o l’autoritarisme envers els altres.
La gratificació dels desitjos com un equilibri gairebé místic, ja no pot ser una utopia.
