Uns últims pesarosos esdeveniments ens paralitzen la rutina quotidiana i habitual.
La realitat es torna feixuga, desconeguda, totalment desordenada i de vegades mancada de lògica.
La incertesa s’apodera sovint de nosaltres en aquests moments d’entrebancs, ens sentim tan vulnerables i alhora conscients que una gran fortalesa és necessària per afrontar la vida tantes vegades injusta, immerescuda per sortir endavant.
La felicitat potser és una equació efímera on la vida il·lumina amb rampells irisats tota la seva bellesa i plenitud, però en cada esbós d’aquesta equació fictícia s’atansa el dolor, el patiment, la vulnerabiitat de l’ésser humà incapaç de comprendre un món magnànim, infinit, incomprensible.
En aquesta societat frenètica i hipersaturada en estímuls, fer balanç amb rigor i meditació pot obrir-nos els ulls a ponderar l’existència d’una manera fins aleshores desconeguda, amb aquest retrobament interior i conscienciós, recordant el passat, abraçant el present, presagiant el futur.
Sense voler ni esperar, la vida ens depara infortunis dels que no podem defugir i és llavors quan ens n’adonem de la necessitat de ser crítics, d’escollir, de ponderar, de trobar el nostre i més íntim desig de vida.
Com si es tractés d’un merlet en un castell ens contemplem a nosaltres mateixos decidint, obeint, arrossegant infinites càrregues emocionals, socials, familiars, laborals i individuals, amarrant cordes que ens identifiquin i ens connectin amb un organigrama establert, complex, misteriós. Divisem aquella vida que se’ns va allunyar sense adonar-nos-en els somnis perduts, els éssers a qui vam estimar, les oportunitats que van fugir i aquelles que vam atrapar com una papallona perduda.
Els instants colpidors ens mostren la crueltat voraç sense pietat, aquella tenebra que ens envolta i atura la mirada.
“Vivir es un clavo ardiente, un ejercicio de gozo y dolor…” ens recordava el mestre Aute, amb les seves poètiques rimes, el punt equidistant on percebem alhora petitesa i fugacitat.
En temps d’intel·ligència artificial, eines sofisticades, nanotecnologia científica revolucionària o realitat virtual és avui dia que encara no hem après les vessants i dimensió de la nostra condició d’éssers imperfectes davant la realitat, la fragilitat entre la joia i la foscor.
El retrobament interior ens clama distància, consciència, maduresa responsable vers nosaltres mateixos, capacitat i esforç per esbrinar el jeroglífic més meravellós que tenim al davant…la pròpia vida. Les fronteres de l’existència, aquest joc de viure estrany, poètic, indesxifrable.
Gaudir de la vida digna, tenir la capacitat crítica davant un món influenciable, acaronar aquella felicitat marcida i amagada en la senzillesa oblidada, res més màgic.
