L’any 1976 al municipi de Seveso (Itàlia) es va produir un incendi en una indústria química on es va generar una fuita de dioxines TCDD[i] que varen arribar a la població, i malgrat que en el primer moment no va semblar que la població es veiés afectada, passat poc temps d’aquest accident molta gent va començar a patir malalties a la pell i càncers, els infants naixien amb deformitats i també es varen haver de sacrificar molts animals per evitar que entressin a la cadena alimentària. Després d’analitzar aquest accident i els seus efectes, la comunitat europea va acordar mesures de seguretat per les indústries químiques perilloses que d’aleshores ençà s’ha conegut com la normativa SEVESO.
A Catalunya l’any 1978 vàrem tenir l’accident més greu de transport de mercaderies perilloses per carretera que s’hagi produït mai, l’accident conegut com la tragèdia dels Alfacs, a Alcanar, on varen morir més 200 persones i més de 300 varen quedar ferides greu. Un accident que va fer regular les mesures de seguretat en el transport de mercaderies perilloses mitjançant normatives específiques per aquest tipus de transport a tot Europa.
D’accidents químics, tant en el transport com en les indústries, n’hi ha hagut molts més al llarg d’aquests anys, no tan greus però no per això menys importants, i a Catalunya no ens n’hem deslliurat perquè el perill és existent i, per tant, les probabilitats que es produeixin accidents existeix. La producció, la manipulació o emmagatzematge de matèries químiques perilloses s’estén al llarg de tot el territori català i sol afectar a més empreses que les regulades per aquesta normativa SEVESO, i el transport d’aquestes es fa per carreteres o vies de tren properes a nuclis de població, en alguns casos inclús per dins les poblacions, i no ens podem quedar amb la falsa idea que la concentració d’aquestes indústries o transport només és a Tarragona, perquè en realitat són ben poques les comarques de Catalunya que no estan afectades per aquest risc químic o tecnològic.
Tothom ja sap que tot el territori català és un país de riscos naturals ben complexos i greus com les inundacions, les nevades, les ventades… i que el canvi climàtic els farà més virulents, però es parla molt poc dels riscos tecnològics, i precisament els perills més greus del risc químic és que no es pot fer predicció i hi ha un gran desconeixement de la seva existència per part de la població, per això les mesures d’autoprotecció que cal adoptar per les persones que es puguin veure afectades en un accident químic són inexistents en molts pobles i ciutats i genera més indefensió.
Des de sempre ha existit la tendència a amagar o minimitzar la realitat de l’existència del perill a la ciutadania, alguns deien que era per evitar alarmar a la població perquè aquesta no era prou madura per assumir el risc, i altres ho feien per no haver de destinar millores en prevenció i treure’n beneficis econòmics més grans o reduir costos, però això era el passat i ara ens cal treballar en tots dos sentits per preparar adequadament a la població en risc parafrasejant allò que el risc zero no existeix i l’autoprotecció és un element clau de protecció, ja que és una de les mesures més potents que tenim les persones per afrontar les emergències. La crisi econòmica que afrontarem els mesos vinents comportarà que les empreses redueixin inversions, i algunes d’aquestes van vinculades als manteniments i a la seguretat, per tant, el perill que es produeixin accidents augmentarà exponencialment en el temps, per això és imprescindible que la ciutadania tingui els màxims coneixements d’existència del risc i d’autoprotecció, i això dependrà de campanyes informatives i formatives de l’administració més propera al ciutadà i la que dona més confiança i proximitat, la dels ajuntaments.
També caldrà que les administracions vetllin perquè no es redueixin els nivells de seguretat, i haurien de pensar i treballar sobre nous models d’urbanisme i creixement urbà més segurs i ecològics, i uns models d’urbanisme i creixements de mobilitat on el principal valor sigui el benestar comú, com és la seguretat o el medi ambient, i no només el cost o els beneficis econòmics de les inversions, perquè les vides de les persones i el medi ambient no tenen preu, i traslladar el problema d’un eix viari saturat a un altre espai o comarca sense tenir en compte el problema de gestió i perill que comportaran les mercaderies perilloses a 250 metres a banda i banda de la carretera o via de tren, o unes indústries químiques a menys de 500 metres de nuclis urbans és una frivolitat que al segle XXI ja no ens podem tornar a permetre.
Avui treballem per gestionar les emergències assumint la misèria resultant de les males decisions del passat, però cal aturar la tendència de continuar fent els mateixos errors una i una altra vegada.
[i] Viquipèdia: La 2,3,7,8-tetraclorodibenzo-p-dioxina, anomenada habitualment TCDD, és un compost orgànic persistent de la branca de les dioxines, és la dioxina més potent i s’ha fet coneguda per alguns incidents al llarg de la història. Les dioxines com el TCDD són bioacumulatius en humans i animals i són productes teratògens, mutàgens i cancerosos.
