«El romànic està de moda», afirma Carles Sánchez Márquez, autor de l’assaig El romànic, objecte de desig. La fascinació pel patrimoni des de la Renaixença fins a l’era digital, publicat per Rafael Dalmau, Editor.
Sí: sembla que més enllà del desgraciat litigi de les pintures murals de Sixena, el romànic està de moda a tenor de la proliferació d’exposicions, rutes culturals i turístiques, congressos i jornades específiques, publicació de llibres sobre el tema, creació d’associacions d’Amics de l’Art Romànic, grups de recerca, blogs, etc., que s’organitzen al voltant d’aquest art: un art que, en general, més que religiós en la nostra època laica, és vist des del punt de vista estètic per la força de la seva iconografia que sense sortir de la figuració es mostra expressionista i en alguns casos fins i tot abstracta. Fascinen a la mirada la profunditat dels ulls dels Pantocràtors que miren sempre, sigui quin sigui l’angle des d’on es contemplen, o atrauen poderosament a la vista les pintures dels àngels amb les ales plenes d’ulls com volent mostrar l’ommipresència còsmica d’aquestes figures celestes.
Diu el professor Carles Sánchez Márquez que «darrere aquesta febre o idolatria patrimonial s’amaguen molts interessos diversos que han sobredimensionat el romànic català». Com ara considerar-lo patrimoni polític, la turistització i el desenvolupament econòmic que comporta, així com l’afany científic i el mite de l’art romànic com a art nacional català (històricament ho és: Catalunya es va forjar com a nació diferenciada en aquesta època). Tot això és cert, però al meu parer rebaixa el que en realitat és l’art del romànic: una expressió artística d’una forma de viure l’espiritualitat que és en vies de patir els mateixos danys que la cultura abans entesa com a camí de millora de la qualitat humana i ara entesa com a objecte mercantil. En les societats materialistes tot sembla que es pugui comprar i vendre, fins i tot el sagrat.
Abans d’iniciar la lectura del seu treball, el professor Carles Sánchez Márquez aclareix als lectors que el seu no és pròpiament un llibre sobre art romànic sinó un relat sobre la construcció social del patrimoni, un escandall sobre la memòria (s’entén social i històrica) més que no pas lligat a la història de l’art. Així ens trobem davant d’un llibre la lectura del qual obre una nova perspectiva que, en efecte, ressegueix els episodis més importants de la història del patrimoni romànic català, temes i recorreguts que ajuden a entendre perquè encara avui el romànic és objecte d’admiració, si més no per la seva bellesa. Aquests dies de Setmana Santa i Pasqua en què els horaris es relaxen, hi ha més temps per a la seva contemplació i apreciació en el seu valor més profund, que és espiritual.
