Feia dies que tenia pendent escriure un article d’opinió. Anava deixant passar els dies, l’un darrere de l’altre, i no aconseguia trobar cap tema mínimament interessant del que parlar. Generalment, escriure per mi és un exercici personal: m’ajuda a posar en ordre els meus pensaments (que a dia d’avui són una tempesta incansable dins del meu cap) i a entendre una mica més com em sento, què em volta pel cap i pel pit i en definitiva, a quedar-me tranquil·la.
Tot i tenir aquesta tempesta que no amaina dins meu, em sento incapaç de verbalitzar-la, ordenar-la o entendre-la. Són temps convulsos, i en molts casos, no dir res pot semblar l’opció més encertada. Tot el que jo pugui dir ara mateix manca de significat, és cruel o semblarà frívol per a molts. Per tant, he decidit callar i això s’ha vist plasmat en la meva falta d’inspiració a l’hora d’asseure’m i posar-me a escriure.
Tinc 24 anys i la guerra de Iugoslàvia s’acabava quan jo era massa petita per entendre què estava passant tant a prop. El conflicte armat que recordo amb més pèls i senyals és la Segona Guerra Mundial, i per sort, per mi és tant sols un tema més dins del llibre d’història de secundària. Amb això que dic no vull que em mal interpreteu, que ja sabeu què vull dir: una guerra aquí al costat és un fet que ens ha agafat de nou; ens pensàvem que aquestes coses no podien passar tan a prop de casa, i molt menys a Europa.
Sóc una noia de ciutat, de classe mitjana, amb una família ben avinguda i una feina que m’omple. És per aquests motius que digui el que digui avui amb relació a la guerra o a qualsevol altre tema (que al costat de la guerra té menys significat encara) no servirà absolutament de res. I em farà sentir absurda. I no m’agrada sentir-me absurda.
No tan sols no servirà de res, sinó que crec que no tindria cap sentit. I està bé. Considero que està bé acceptar que a vegades no tinc res a aportar. Està bé no voler-ne parlar quan no es tenen els coneixements suficients per fer-ho i està bé voler sortir de Twitter o Instagram cada vegada que ets testimoni d’una exhausta anàlisi de guerra per part de gent que no et sabrien ni dir 10 comarques de Catalunya.
Pots tenir el cor trencat pel que està passant al món i pel seu estat, perquè el món està fatal. Pots estar angoixat per això i per mil i una coses més, perquè encara que sigui molt fotut dir-ho, la vida aquí continua. I ens despertem, i anem a treballar, i quedem amb els amics, i ens emborratxem, i després passem els diumenges en família, aliens al món exterior.
Tot just estem sortint d’una pandèmia (o això creiem) que ens ha deixat a tots tocats, i ens trobem amb la necessitat de resituar-nos. Podem tenir por de què ens prepara el futur i a la vegada et pots sentir eufòric pels plans que tens aquest cap de setmana o perquè estàs coneixent al que creus que serà el teu gran amor. Et pots sentir culpable per seguir amb la teva vida amb normalitat. I et pots sentir sobrepassat per estar-ho sentint tot alhora.
És per aquest reguitzell de motius que avui ho deixarem aquí. Perquè no fa falta dir res més quan no hi ha res a dir. Perquè els silencis, a vegades, són el més encertat.
